Estem succeint tots els segons, tots els minuts, tots els dies, totes les setmanes, tots els mesos, tots els anys de les nostres vides. Cada batec de la sang és un succés; cada respiració, un esdeveniment; cada parpelleig, una aventura. Com esbrinar si arribarà el següent parpelleig, si vindrà la respiració successiva, si compareixerà el proper batec? Qui sap, quan es fica a la banyera, si tornarà a sortir-ne? Se m'ocorre això mentre pujo les escales perquè l'ascensor està avariat. L'esforç em fa conscient de la condició accidental de l'existència, de la qualitat de peripècia de totes les biografies. Llavors sona el mòbil. És un senyor que m'ofereix gigues sense límits a un preu de riure.
- Vol vostè dir gigabytes? -pregunto.
- Això és, gigabytes.
- Estic pujant unes escales -li dic.
- Pagarà menys de la meitat del que paga ara -insisteix.
Penjo i continuo el meu ascens pensant ara en aquest comerç nou, el dels bytes, dels quals parlo de vegades sense saber-ne res, més enllà que constitueixen una unitat d'emmagatzematge. D'emmagatzematge de què? De dades, suposo.
Em sembla mentida que les companyies telefòniques es facin milionàries amb la venda d'aquesta cosa immaterial. On adquireixen els bytes aquestes companyies? O els conreen elles? Podria jo tenir un hort de bytes com el que té un hort d'enciams?
De manera que una unitat d'emmagatzematge. Podríem dir que un byte és un cofre digital, un joier en el qual guardar les nostres riqueses virtuals? Soc capaç d'imaginar la mida d'una ampolla d'un litre, però ignoro com representar-me un byte. O un gigabyte, que són mil milions de bytes.
Acabo d'arribar al sisè pis gairebé sense adonar-me'n, enredat en aquests pensaments. Però respiro malament. I aquí és on m'adono que estic passant, que soc un succés que en qualsevol moment pot deixar de succeir. Una ocurrència que en qualsevol moment pot deixar de passar. Una brossa portada per l'aire. Un tros minúscul de res. Sona una altra vegada el mòbil, però no l'agafo.
