Semblaria impossible, a més d'innecessari, que el Barça i el Madrid es fusionessin; però en això es nota que la banca és més seriosa que el futbol. Les dues antigues caixes d'estalvi de Barcelona i de la capital estan ara en tractes prematrimonials que, si les portessin finalment a l'altar, demostrarien fins a quin punt els negocis són una font natural d'entesa. Una altra cosa són la política i el futbol, ??focus habituals de conflicte.
El comerç és la millor vacuna contra la guerra. El van descobrir fa ja un porró de segles les ciutats-estat de l'antiguitat que, sense descuidar les armes, basaven la seva bonança en l'exercici de la diplomàcia i l'intercanvi de mercaderies. Els fenicis van ser, tot i el to despectiu amb el qual encara avui s'utilitza el seu nom, els primers a aplicar la fórmula, després imitada en molts altres llocs.
El més recent exemple l'ofereix la Xina fundada per Mao. Sense disparar un sol tret -ni falta que fa, els estranys comunistes de Pequín es van ensenyorint a poc a poc de el món i fins i tot li disputen la seva primacia als Estats Units. Per fortuna per a tots, les guerres mundials del passat segle han deixat pas a la incruenta guerra comercial que ara lliura l'encara emperador Donald Trump amb els xinesos que han convertit el seu país en la fàbrica del planeta.
A la més mòdica escala d'Espanya, el festeig entre Caixabank i Bankia demostra, igualment, que el comerç -de diners, en aquest cas- és capaç de diluir les més acarnissades disputes. Madrid i Barcelona, ??rivals així en el polític com en el futbolístic, han sabut arribar a un punt de trobada en el territori de les finances, que per la seva pròpia naturalesa exclou les passions. Més o menys han vingut a dir, en aquests temps de crisi per a la salut pública i la financera, que l'única cosa important són la salut i les pessetes. La resta, punyetes.
Sona estrany que el més gran banc del país neixi com a resultat de la fusió de dues d'aquelles caixes ja extingides que tants diners van costar al contribuent per la seva erràtica gestió. No és el cas de la catalana, que va ser una de les poques excepcions dins d'aquest paisatge de ruïna; però sí, en general, el del vell sistema de monts de pietat. I, per descomptat, el de l'excaixa madrilenya, que va requerir més de 20.000 milions d'euros públics per sortir a flotació del naufragi.
Poc probable sembla que la concentració de la banca sigui un benefici per al client; però els que saben d'aquestes comptabilitats asseguren que, en les actuals circumstàncies, no queden moltes més opcions. De fet, el matrimoni d'aquests dos bancs bé podria ser el punt de partida per a altres fusions d'entitats de menor quantia que necessitin fer penya per competir en aquest difícil mercat.
Probablement es perdin pel camí milers de llocs de treball, encara que això passaria de totes maneres amb la irrupció de l'economia digital, que està substituint l'analògica: i no només en el ram de la banca.
La suma de tots aquests inconvenients i danys gens col·laterals enfosqueix, sens dubte, els avantatges de la fusió que ara està en tràmits; tot i que la Borsa ja ha aplaudit d'alegria el seguici nupcial. Números a banda, el realment notable d'aquestes noces bancàries és que, per una vegada, s'hagin posat d'acord a Madrid i Barcelona en la seva llarga pendència de rivalitat. Aquí i a la Xina, el comerç fa miracles.
