Hi ha una desproporció enorme entre el que el món et demana i les eines que t'ofereix per fer-ho. M'ho explica un jove de 35 d'anys amb el qual coincideixo en un parc el perímetre del qual recorrem tots dos a primera hora del matí.
- Tothom -diu- ens pregunta a la meva xicota i a mi quan tindrem nens i ni tan sols vivim junts perquè no podem pagar un lloguer.
- Què vol dir, tothom?
- Tothom són els sogres, els oncles, les ties, els cunyats, els avis i fins els caps de personal de les empreses. Hi ha una pressió enorme de caràcter social que hem arribat a interioritzar. Ara som nosaltres els que ens pressionem.
- I aquesta pressió en què es tradueix?
- En infelicitat. Jo vinc d'un món en el qual als vint o vint-i-cinc havies de col·locar-te, als vint-i-vuit anar-te'n a viure amb la teva xicota, als trenta tenir un nen i als trenta-cinc demanar la hipoteca per comprar una casa. No s'ha complert res, absolutament res d'aquest programa perquè tot se n'ha anat en orris. Però d'alguna manera et segueixen exigint que compleixis en pla previst sense les eines necessàries.
- Que a més no és el teu pla -afegeixo.
- Ho va ser -diu- perquè jo no he aspirat a una altra cosa a la vida que a ser normal. Jo volia tenir una feina normal, una esposa normal, un parell de fills normals, un cotxe normal i una hipoteca normal. Em van educar per això, per ser normal. Però el normal s'ha posat pels núvols, el normal et costa un ull de la cara.
A l'home li salten les llàgrimes i a mi, gairebé, també. El que abans resultava heroic era sortir-se de la norma. Per ser extravagant havies de barallar-te amb tota la família i amb tota la societat. Ara t'empenyen a l'excentricitat.
Quan vam acabar el passeig, el convido a esmorzar i ell demana un Cola Cao, però en aquesta cafeteria no tenen Cola Cao.
- Fins i tot prendre un Cola Cao -exclama-, que per a mi ha estat sempre una cosa normal, resulta avui una raresa!
I té raó, pobre.
