Espanya, el cap de Govern és el responsable de dirigir la nació. En les seves campanyes electorals, els aspirants a estadistes prometen una vida basada en la llibertat, la dignitat i el treball, dots que per dret natural el poble ja té. Si els candidats guanyen les eleccions, es converteixen en poca-penes de cartó, i enganxen la «poltroneria», una malaltia pròpia de les trepes que obtenen el poder. Llavors incompleixen tot allò que s'havien obligat a fer. A les comunitats autònomes passa el mateix. A Carles Puigdemont no el va elegir ningú, el va promoure Artur Mas, per imperatiu legal, poc abans de fugir cap a l'exili. Aleshores va designar a Quim Torra com a suplent però aquest va decidir anar per lliure. Es va rodejar d'un gabinet d'ineptes com Buch, Budó, Vergés, Vilallonga i altes trepes de claveguera que van seguir, alguns amb matisos, els seus manaments. Així va començar la crisi més punyent de l'independentisme. Torra va perdre el sentit de la realitat en anteposar el patriotisme al sentit comú. Va utilitzar la pandèmia per fer política. No la dictada per Puigdemont sinó la seva. «L'únic tema que m'interessa, va declarar a Catalunya Ràdio és la independència i no puc entretenir-me amb d'altres de menor prioritat com el coronavirus». Torra i els membres del seu gabinet només van fer tres accions de govern: llançar improperis contra l'actuació de Pedro Sánchez per combatre la covid, sense donar-li cap alternativa, aprovar la pujada de les pensions dels presidents de la Generalitat i augmentar l'Impost de Successions. Ara, a Catalunya, en reves d'Espanya, els hereus d'un patrimoni, sigui dinerari o immobiliari, hauran de liquidar el doble a Hisenda. Respecte a la covid-19, Meritxell Budó va arribar a dir que «si hi hagués independència hi haguera menys morts».

Va ser llavors quan els antics convergents, ja desmembrats en quatre partits que s'odiaven entre ells, van designar al diputat David Bonvehí, president del PDeCAT, per camuflar el rebombori que l'augment de l'impost decretat havia causat entre la gent, cosa que, òbviament, no va aconseguir. Es va confirmar el cisma. La conseqüència de la nefasta actuació de Quim Torra i el fet que David Bonvehí, -un altre «poca-pena» de cartó- interposes una demanda contra Junts per Catalunya pel control de les sigles de JxCat, va ser la bajanada més irracional que ha viscut la política catalana en tota la història del procés secessionista.

El plet l'ha de dirimir un tribunal espanyol similar al que va jutgar els patriotes catalans. Fins i tot l'analista Pilar Rahola va escriure a La Vanguardia: «El PDeCAT no només munta un envit estúpid i condemnat al fracàs, sinó que porta als tribunals espanyols els seus col·legues independentistes, la qual cosa és una escopinada sobre el cap dels presos i els exiliats. El ridícul és tan enorme que no arriba a tragèdia. Es queda en sainet barat. És el que passa quan les grans decisions les prenen els baixos instints i les ments mediocres».

Els carnets del PDeCAT cauen com mosquits. Inclòs Puigdemont, Madrenas, Turull, Calvet i mils de militants els han estripat. De moment, Torra intenta saldar la crisi renovant el gabinet però és inútil. La pluja de baixes s'ha estès per tot Catalunya. Hi ha substituït els seus principals consellers per Miquel Sàmper, Ramon Tremosa i Àngels Ponsa i altres. Una purga vergonyosa. Blinda el PDeCAT del Govern i allunya les eleccions. No té consciència que ha perdut la seva guerra particular. Els règims conservadors, com el de CiU, es caracteritzen pels seus conflictes de classes, corrupció política i decadència moral; pel seu estatisme autoritari i el seu rebuig a la democràcia. Ara els partits de la dreta independentista catalana es bateguen vergonyosament entre ells per les sigles. El poble, que és aciençat, s'ha adonat que Torra no és un bon governant sinó un polític. Ha comprès que els improperis llançats contra Sánchez no eren per evitar l'epidèmia.

Mentrestant, ERC segueix fent la puta i la Ramoneta predicant una independència que no vol, i Quim Torra, imbuït per la majestat de l'ase, hi ha donant per fet que el Suprem confirmarà la sentència del Superior de Catalunya que el va inhabilitar. «No espero res de la justícia espanyola», ha declarat. Obvi: es tracta de la mateixa justícia a qui s'han dirigit els enfonyats convergents perquè ressoldi la qüestió de les sigles. Finalment, Torra, ha reclamat als líders dels partits independentistes que, quan l'inhabilitin no investeixin president a cap altre candidat, per preservar la dignitat del càrrec. Unes paraules pròpies d'un tocat de l'ala, que aconsellen tractament.

La frase de Lluís Companys, «no necessitem reis, inquisidors, policies ni santons que dictin lleis intolerants i sectàries», en aquest moment té més vigència que mai. El president, assassinat pels sicaris del dictador, la va pronunciar molt abans de dirigir la Generalitat. Ara, ha girat la truita. És el poble oprimit qui s'ha de rebelar i sortir al carrer.