La majoria d'enquestes continuen indicant que les forces independentistes serien avui majoria al Parlament de Catalunya. Però en política tot pot canviar en qüestió d'hores. I avui existeix una forta divisió entre polítics que provenen de l'espai que en el seu moment ocupà majoritàriament Convergència Democràtica de Catalunya i molt concretament Jordi Pujol.
En pocs dies hem assistit al divorci entre el PDeCAT i JxCat. Resten una bona colla de ferits de guerra que han declarat obertament la guerra a Carles Puigdemont, que com tothom sap redacta les llistes sense cap mena de democràcia interna. Es basa en adhesions personals i en aquells que li riuen totes les gracietes.
Recentment hem vist com alguns alcaldes i diputats de les nostres comarques s'han afanyat a donar-se de baixa del PDeCAT. Des de l'alcaldessa de Girona fins al president de la Diputació. Com a bons professionals de la política saben que amb el sou públic no s'hi juga i que si no fan el gara-gara al noi d'Amer seran defenestrats en poques hores.
Així ho ha fet el masover Torra amb la consellera Chacón per tal de substituir-la per un llepacrestes com Tremosa que ha estat acompanyant Puigdemont en els seus passejos pels carrers de Brussel·les al llarg de moltes hores. Per cert, fins avui encara no se sap quina finalitat tenen els viatges sovintejats a Waterloo de destacats polítics gironins. Ja se sap que allò de la transparència és una pura quimera.
Difícilment el PDeCAT i JxCat compartiran llistes. Aquesta divisió pot agreujar la crisi de l'independentisme i encara que Torra vulgui ser un màrtir, l'opció Puigdemont restarà descafeïnada. No podrà unir allò que avui s'ha esberlat amb acusacions personals de tota mena. I en aquest divorci caldrà afegir-hi el Partit Nacionalista de Marta Pascal, que pot encetar un camí en solitari o lligat a altres grups nacionalistes minoritaris.
Aquest panorama tan fragmentat pot afavorir l'opció d'ERC. Arriba generalment en primer lloc a la graella de sortida, però al final no aconsegueix l'objectiu. A les darreres eleccions catalanes ho tenia tot de cara, però una campanya nefasta provocà que els republicans fossin superats per Ciutadans i per en Puigdemont.
Sempre he defensat que un país necessita formacions polítiques fortes que al llarg d'una legislatura puguin liderar les reivindicacions catalanes. ERC ho podria fer, però li manca valentia en els moments decisius. Ara el gran interrogant és saber com actuarà Pere Aragonès una vegada sigui inhabilitat el president.
Quim Torra no ha convocat les eleccions davant la por de Puigdemont de perdre-les. Espera que els republicans s'esberlin en les seves negociacions amb el PSOE a Madrid. I és per això que els republicans van amb els peus de plom, malgrat que massa sovint es contradiuen en la seva estratègia.
ERC no ho tindrà fàcil i menys quan Junqueras declarà a TV3 que mai no pactaria amb els socialistes catalans. Si no és així, amb una quarantena d'escons necessitaran pactar amb els hooligans d'en Puigdemont, per la qual cosa res no està escrit. I amb la CUP no s'hi pot comptar.
I com a convidats de pedra els partits no secessionistes. El PSC es mou entre dues ànimes, Ciutadans no té un candidat en condicions d'igualar el paper d' Arrimadas, els comuns travessen hores baixes i el PP intenta surar com pot. Tot plegat, embolica que fa fort.
