Quan Artur Mas, successor designat per Jordi Pujol, va ser vetat per la CUP, va aparèixer per carambola Carles Puigdemont, que es convertiria en president de la Generalitat el 10 de gener de 2016 amb l'acord entre Junts pel Sí i la mateixa CUP.

S'equivoquen els analistes en descriure Puigdemont com un xitxarel·lo, un baliga-balaga o un taral·lirot, és a dir, un individu poc seriós i gens formal. Mai s'ha de menysprear un fanàtic que arrossega multituds amb consignes que recorden temps sinistres.

El primer element, per ell, és que hi ha un sol poble. Després de les eleccions del 27 de setembre de 2015 proclamava exultant: «Catalunya ha començat avui el camí de la seva independència. (...) Ens n'hem sortit demostrant més que mai que som un sol poble».

Tant se'n fotia que la representació independentista només obtingués el 47,8% de vots i fracassés el plebiscit anunciat.

A més, es vincula inexorablement el poble de Catalunya amb la llengua nacional: «La parla d'un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi, no hi ha pàtria pròpia» (escrit en el seu blog el 15/03/2010). Per tant, el bilingüisme mata!

El segon element del xarlatà és compartir la falsedat històrica d'una nació mil·lenària. Ja el 17/10/2006 escrivia: «Catalunya ha estat sempre una nació, però sabem que el reconeixement formal no fa la cosa». En el discurs d'investidura insistia en «el procés de construcció i de constitució del futur estat català independent» (10 gener 2016).

I, criticat per parlar en nom de tot el poble, replicava que tenia el suport de la majoria del Parlament, que representava la majoria del poble. Home, no! La majoria parlamentària no és sinònim del suport de la majoria social. Però el predicador passa de subtileses.

El tercer element per l'exalcalde de Girona, un polític de segona fila, es postular-se per «alliberar» Catalunya i derrotar l'estat opressor.

El seu lideratge messiànic no admet cap objecció sinó que exigeix poder absolut i obediència cega. No és una novetat. Va encapçalar la llista de CiU a l'Ajuntament de Girona a les eleccions del 2007 amb la condició de fer la llista i decidir la campanya.

Va barrar el pas a qualsevol avinença amb el PDeCAT si no se sotmetia al seus designis. Va apropiar-se de la marca Junts per Catalunya per fundar un partit amb adhesions incondicionals. I va exigir, en la Universitat Catalana d'Estiu, que la peça clau d'una «estratègia compartida» era el fantasmal Consell de la República, presidit per ell que és qui nomena discrecionalment els deu membres restants.

Així, doncs, la missió de Puigdemont és guiar el poble català per tal d'assolir un estat propi en forma de república i amb un il·luminat de president. Eccehomo!