l ministre de Sanitat britànic es diu Matt Hancock però, abans que pel nom, es distingeix del seu col·lega espanyol per un impenitent somriure. En efecte, Salvador Illa sempre fa cara d'estar mirant el virus als ulls. El responsable de combatre la pandèmia en el gabinet de Boris Johnson ha provocat un escàndol d'almenys deu minuts, en implorar des de la BBC que «no matis els teus avis, contraient el coronavirus i contagiant a d'altres». Sorprèn la facilitat amb la qual s'assignen homicidis, en el mateix món on cal adossar el «presumpte» a Rajoy cada vegada que es parla de malifetes del govern Rajoy.

«No matis els teus avis» és l'himne de la segona temporada de la covid, a falta d'adjuntar-li una música enganxosa. Potser perquè la proporció de desenllaços fatals es ve estabilitzant a la baixa, la histèria s'ha avançat a la pandèmia per mantenir el ritme de combustió adequat. Per exemple, no es necessitaven els enregistraments de l'egregi Bob Woodward per confirmar que Trump va relativitzar la magnitud de la pandèmia, i la proverbial imprudència del president no empitjora a un Joe Biden refugiat en el seu cau des del març.

Tampoc es necessita ser politòleg per concloure que el comportament edulcorant de Trump es correspon amb una característica compartida per tots els dirigents polítics. Una cosa és no instrumentalitzar la manifestació del 8-M, i una altra oblidar que mai s'havia d'haver d'haver realitzat, amb l'aprovació de governants de divers pelatge. L'expressió «una simple grip» no pertany al patrimoni exclusiu de la dreta reaccionària nord-americana. De fet, el president de teleporqueria hauria de preocupar-se per les incursions cada vegada més nombroses en l'ortodòxia del seu gremi, que poden costar-li la reelecció. Novament, les dades de la pandèmia a Espanya desborden clarament per la seva gravetat als nord-americans en les dues onades. El que estigui lliure de coronavirus que tiri la primera pedra.

La culpabilització indiscriminada pels contagis distorsiona els riscos inherents a la vida en comú, fins a extrems delirants si no hilarants. Els criteris utilitzats per atacar col·lectivament la joventut tronera operen en estricta obediència a les següents premisses: Un cotxe que gira a la dreta deixa via lliure al vehicle que circulava darrere, per accelerar i atropellar un nen que creua el carrer uns metres més enllà. Ergo, el conductor que va virar en atenció als seus egoistes interessos és còmplice d'homicidi, perquè la seva constància a la carretera principal bloquejava ni més ni menys que una futura mort, i es va desvincular d'aquesta responsabilitat hipotètica.

També els joves són culpables de complir amb els impulsos de la seva edat en temps de coronavirus. Que convenient resulta l'himne «No matis els teus avis», l'oportunitat de descarregar les responsabilitats polítiques sobre el col·lectiu dels adults més innocents, castigats cada dècada en les seves aspiracions i en les seves llibertats. Les dades epidemiològiques dels menors de trenta anys no justificaven en cap cas els seus confinaments medievals de la primavera. Per tant, els presumptes còmplices o autors de l'extermini dels seus majors van oferir per contra un exemple de respecte a les víctimes propiciatòries de la pandèmia. En comptes de reconèixer-ho, se'ls imputa la vigència de la covid.

Per tornar a la reactivació dels emèrits Rajoy i Joan Carles I, és curiós que els culpabilitzadors d'adolescents no associïn al coronavirus les quantitats obtingudes pels citats pares de la Pàtria mitjançant procediments si més no foscos. Amb els diners descoberts i l'ignot es podrien pagar respiradors i llits d'UCI. En efecte, aquest sil·logisme peca de demagògic, la veritable justícia és amargar-li la vida a un de vint i tants anys que desitja celebrar la seva graduació. Aquest paràgraf hauria de servir per aplicar també als joves el delicte res presumpte de malversació, en tant que la seva inconsciència dispara la despesa sanitària.

Els estranys viaranys de la lògica condueixen al fet que els defensors antany d'una afecció de grip detectin enguany els criminals que insisteixen a recuperar la quotidianitat. La impugnació per edats, la mera insinuació que els nets maten els seus avis, conté una esmena no sempre ingènua a la convivència. En una cabriola inesperada, només la por a un enfonsament econòmic impedeix tornar a enarborar el fantasma del confinament. En brut, els diners rescaten les llibertats. La societat no ha quedat immunitzada contra la covid, però sí contra les propostes maximalistes. Com diu l'epidemiòleg de capçalera suec, «no és un esprint, és una marató», distància en què els participants milloren amb l'edat.