Setembre arrenca amb la visita d'una DANA i els primers passos polítics. Setembre ve carregat -hi ha tensió en l'ambient i grans temors de fons-, perquè se sap que en els propers mesos tindran lloc esdeveniments rellevants. Un d'ells -l'anuncien les enquestes- és la possibilitat que l'independentisme creui en les pròximes eleccions la línia Maginot del cinquanta per cent del vot. Irrellevant en si mateix, constituiria un símptoma de la mutació ideològica -allunyada del seny, aliena al posibilisme- que pateix la societat catalana. Cal tornar una i altra vegada a l'historiador francès Marc Bloch, qui a La extraña derrota insistia en la importància de la intel·ligència a l'hora d'afrontar els problemes polítics: els fracassos socials es deuen a errors intel·lectuals, a males lectures i les respostes equivocades. Arrenca setembre amb els hotels tancats i amb helicòpters sobrevolant les platges semidesertes. Les xifres de l'atur es despleguen en punta, com un bosc de llances sobre la pell desèrtica de país. A finals de mes, les tensions pels comptes públics es dispararan a l'espera de la benevolència del Banc Central Europeu. Potser llavors s'exigeixi ja un pacte pressupostari -i n'hi haurà, no en tinc cap dubte-, amb mesures clares i compromisos concrets. Cs ha marcat unes línies vermelles; Unides Podem, altres; mentre que al PSOE s'alegren de tenir lligats i ben lligats els líders podemites, amb els quals ja no compten per res pel que fa al govern. S'ha demostrat, un cop més, en la fusió de Bankia amb CaixaBank, la qual presagia dues fusions més: la del Banc Sabadell amb el BBVA -que acaba d'acomiadar-se del club de l'elit europea, l'EURO STOXX 50- i la de Liberbank potser amb Unicaja, potser amb la Kutxa. En un país tan bancaritzat com el nostre, aquests moviments no són fútils. Parlem de gegants econòmics amb múltiples tentacles. Arrenquem setembre amb una onada epidèmica creixent, la inexplicable obertura de col·legis, el dèficit públic disparat i el previsible tsunami dels tancaments d'empreses. S'acosta un curs crucial.
El primer moviment en el tauler ha estat la fusió entre Bankia i CaixaBank, que crea el principal banc espanyol, per davant del Santander i el BBVA. Obertura siciliana, dirien els escaquistes. Es tracta d'un moviment defensiu, obligat per les circumstàncies repressives d'uns tipus d'interès en mínims, l'excés de regulació, l'amenaça de la mora, la disrupció tecnològica i la manca de múscul per competir amb els gegants bancaris. No és un problema exclusivament espanyol, sinó europeu; però, lògicament, tindrà enormes conseqüències sobre la capil·laritat empresarial i laboral del nostre país. Per començar, el tancament de sucursals i acomiadaments. I, per continuar, una reducció del mercat de la competència, a l'espera que les FAANG decideixin si comencen a oferir crèdit o no. En tot cas, es tracta d'un primer pas cap a les fusions transeuropees, que molt aviat començarem a veure; potser en anys, però no en dècades. Perquè al capdavall només quedaran dos tipus de bancs a Europa: els que open i els que són opables, els que poden competir globalment i els que no.
Les DANA no són únicament meteorològiques, com aviat podrem comprovar. La debilitat de l'economia, la guerra cultural, l'abstracció dels moviments identitaris, l'amenaça pandèmica i l'abrupta sentimentalització de la política auguren temps complexos.
