16 de setembre de 2020
16.09.2020
Diari de Girona

Uniformes

15.09.2020 | 23:31
Uniformes

Una de les moltes coses que ens ha aportat aquesta pandèmia de mai acabar és l'ús de la mascareta com a part indissoluble del nostre uniforme quotidià. És molt necessària i sembla mentida que hi hagi qui la relativitza o no se la sàpiga posar (la gent que la porta sota el nas, entranyables ells, o els que la porten a la barbeta com un pitet, directament de jutjat de guàrdia), però el cert és que ha tingut un efecte del que no en prens consciència fins que el normalitzes: la impossibilitat de veure la boca de la gent i, en conseqüència, la pèrdua de percepció del somriure espontani. Pots acabar intuint que somriuen, perquè els ulls ho dibuixen, però la immensa majoria de persones que et creues en el dia a dia tenen un rostre parcial, segmentat, inassolible al primer cop d'ull. Veus aquestes cares que semblen inacabades per desdibuixades, subjectes a una protecció que ens priva d'un hemisferi fonamental per a la nostra expressivitat. Amb la mascareta posada ens assemblem més que mai, però ens convertim en una estranya coreografia de somriures manllevats i paradoxalment ens allunya els uns dels altres perquè inhibeix una porció considerable de les nostres singularitats. Quan parles amb algú que porta mascareta, trigues més del compte a detectar el seu estat d'ànim i a percebre les variants de la seva veu, de la mateixa manera que descobreixes que necessites més estímuls que mai per sospesar les seves emocions. És, dèiem, imprescindible, un instrument clau per prevenir contagis, i farem bé de fer-nos a la idea que la cosa va per llarg. Molesta, no ens enganyem, i dur-la en determinats contextos et fa sentir fins i tot ridícul, però és millor dur-la ara i no haver de lamentar-nos-en l'endemà. Com en tants aspectes d'aquesta era incerta i imprevista, només si assumim els esdeveniments amb realisme ens hi podrem adaptar amb un mínim de solvència. I per tant, també ens haurem d'acostumar a veure el somriure aliè en petit comitè i espais ventilats, intuir-lo en els plecs sobtats de la pell i confiar que els recuperarem tard o d'hora. I quedar-nos amb les petiteses, fins i tot les més eixelebrades, que ens regala la mascareta. Per exemple, mai havia estat tan fàcil fer veure que no reconeixes algú pel carrer, ni mai havíem parlat tant amb la mirada com ara. Sense oblidar aquesta gent que mira molt intensament creient-se que són Batman, com a mínim. Quedem-nos amb els absurds, que també són la realitat. Per dura que sigui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook