El 17 de gener de 1961 el president sortint dels Estats Units, Dwight Eisenhower, en el seu discurs de comiat a la nació va deixar per a la història un discurs memorable del qual triem alguns paràgrafs: «Hem d'evitar la compra d'influències injustificades ja siguin buscades o no pel Complex Militar Industrial. El potencial per al desastrós augment del poder fora de lloc existeix i persistirà. Mai hem de permetre que el pes d'aquesta combinació posi en perill les nostres llibertats o processos democràtics... Nosaltres -vostès i jo, i el nostre govern- hem d'evitar la tendència a viure únicament per a l'avui, saquejant per comoditat i facilitat els preuats recursos del demà. No podem hipotecar els béns materials dels nostres nets sense córrer el risc de perdre també la seva herència política i espiritual... Volem que la democràcia sobrevisqui per a totes les generacions venidores, no que es converteixi en un fantasma insolvent».
El discurs d'Eisenhower ha estat objecte de nombrosíssimes anàlisis per part d'historiadors i politòlegs, però a ningú se li escapa que va ser un crit d'alerta a l'opinió pública nord-americana sobre el perill del Complex Militar Industrial, és a dir, la conjunció d'interessos entre la indústria armamentística i els suposats objectius de la defensa nacional. Una aliança que pot arribar a convertir-se en el més poderós grup de pressió política de la nació recorrent, si cal, al suborn i a la compra de voluntats. Quina altra cosa hagués volgut expressar Eisenhower en dir «hem d'evitar la compra d'influències injustificades, ja siguin buscades o no pel Complex Militar Industrial»? Una reflexió que cobra encara més importància si considerem que la fa un general que després de ser nomenat cap suprem de les forces aliades a Europa durant la Segona Guerra Mundial, va ser president dels Estats Units durant vuit anys pel Partit Republicà, i un personatge molt popular a qui la ciutadania anomenava «Ike» afectuosament. (Per cert, també va ser l'home que va venir a Espanya per deixar-se abraçar a Barajas per Franco a canvi de permetre la convivència de la dictadura amb les democràcies liberals i per suposat la instal·lació d'unes estratègiques bases militars.)
Seixanta anys després, un altre president nord-americà i candidat a la reelecció pel Partit Republicà, l'inefable Donald Trump, ha tornat a parlar del Complex Militar Industrial, si bé en la forma contradictòria marca de la casa. A la primera andanada va dir que «els alts càrrecs del Pentàgon no volen fer res més que lluitar en guerres perquè totes aquestes meravelloses companyies fabriquin bombes i facin plans perquè el negoci es mantingui. Però estem sortint de guerres interminables -va concloure- i a algunes persones els agradaria seguir gastant fons». Una declaració que no es correspon a la pràctica amb el perfil ideològic dels membres del Gabinet del president en el qual predominen els militars, els empresaris lligats al sector financer i petrolier i ideòlegs ultraconservadors. Tots ells, se suposa, personal de confiança del Complex Militar Industrial. La democràcia nord-americana, com temia Eisenhower, s'ha convertit en un «fantasma insolvent».
