Sovint s'acusa els estudiants d'aquest país de fer-ho tot l'últim dia, de ser deixats, immadurs i d'anar perdent imaginació i empatia a mesura que es fan grans i el seu interès s'atrinxera al voltant de les pantalles i la seva popularitat a les xarxes. Més enllà que aquest discurs posi al sac tota una generació de forma injusta, el preocupant és que aquest mateix relat es pugui aplicar sense por a equivocar-se al conseller del Departament d'Ensenyament, l'il·lustríssim senyor Josep Bargalló.
El presumit polític republicà ha fet gala en el decurs de l'actual «pandèmia» del més gran «tantsemenfotisme mil·lennista». No ha abordat la tornada a les aules fins a l'últim moment i ha marejat i exasperat amb canvis de timó constants a aquells que en teoria representa. I el que és pitjor encara, ho ha fet amb una manca de rigor i professionalitat que clama al cel, posant als peus dels cavalls als autèntics protagonistes de la reobertura dels centres: El conjunt de la comunitat educativa, que s'assabenta de les seves contradictòries directrius per televisió.
Iniciat ja el curs, resulta escandalós que la major part dels 2.500 centres del país encara esperin els professionals i espais de reforç promesos així com el personal i material mèdic que haurien d'haver rebut fa setmanes.
El Departament d'Ensenyament fa massa que navega a la deriva. El capità de la nau ha perdut l'oremus mentre desvarieja per coberta amb posat cansat i fent equilibris etílics tot forfollejant bestieses inintel·ligibles: que si «grups bombolla que no es barrejaran», que si «les ràtios no són tan importants com l'actitud dels docents», que si «les escoles seran les últimes a tancar en cas d'un nou confinament perquè són el lloc més segur per als infants»?
Podem estar d'acord amb què el març passat la irrupció de la maleïda covid va trencar esquemes i planificacions, alhora que encenia totes les alarmes i posava al descobert les vergonyes d'una Educació catalana retallada, precaritzada i deixada absolutament a la seva sort d'ençà que les tisores de la Troica van anar a parar a les mans d' Artur Mas i aquest es va destapar com el més gran retallador del sud d'Europa. Però sis mesos després, les promeses de l'«empàtic» Bargalló han quedat tan buides com el seu discurs grandiloqüent de pa sucat amb oli.
Tal com denuncien els Sindicats d'Ensenyament i l'Agrupació de Famílies «Així no tornem», els tan anunciats desdoblaments i, grups bombolla, no són possibles sense doblar espais i efectius. Tenim aules rebentades on la distància mínima i la ventilació esdevindran autèntiques utopies, on l'alumnat s'acidarà 7 hores diàries en espais ridículs ben abrigats i emmascarats.
El Departament ha fet allò tan de moda aquests dies: rentar-se les mans a cor què vols i distanciar-se al màxim del problema, a la vegada que tracta de tapar les seves enormes vergonyes amb una ridícula mascareta decorada amb un «Tot anirà bé» i una emoticona somrient.
En veure el desori departamental a un li dona per malpensar: no estaran acceptant d'antuvi, que el curs s'hagi de reformular des de casa? Posats a fer, l'estalvi seria extraordinari i total, després de tot, si la comunitat educativa està en xoc i no protesta, podem fer allò de «qui dia passa, any empeny». En aquest sentit, cal remarcar amb el fluorescent més estrident la manca de bel·ligerància del col·lectiu docent de Catalunya: Mentre a Euskadi i Madrid es declaren en vaga, aquí semblem acceptar el caos amb la mateixa resignació que hem gastat cada cop que ens han fet passar per l'adreçador neoliberal. Cal garantir la reobertura dels centres, és evident i ens en morim de ganes, però cal fer-ho amb tota la qualitat, mitjans i garanties i ara com ara aquests ni hi són ni se'ls espera. De segur, quan d'aquí uns dies, alumnes, docents i famílies recollim les misèries de tanta negligència ens adonarem de la necessitat de denunciar l'autèntica pandèmia: La mediocritat de la gent que mal governa i menteix de forma descarada. Mentre al Titànic educatiu sonen els violins que auguren la tragèdia, Bargalló segueix treien pit rere el timó i reivindicant-se a base de propaganda, encreuant els dits i tocant fusta no se'n vagi tot en orris i pugui perdre la poltrona.
