17 de setembre de 2020
17.09.2020
Diari de Girona

Com està el pati

16.09.2020 | 23:12
Com està el pati

El pati està així. Els Estats del sud europeu, amb França a tocar, no tenen diners ni capacitat d'endeutament. Tant el dèficit com el deute s'estan saltant les barreres. Els Estats del nord tenen diners i un deute públic molt controlat: Alemanya, 60% del PIB; Finlàndia, 59%; Països Baixos, 49%; Suècia, 35%, i Dinamarca, 33%. Però Pedro Sánchez va repetint el disc que li han programat a Europa: transició energètica, transformació digital, inclusió social i de gènere. I sempre hi afegeix la cohesió territorial, que, traduït al madrileny, vol dir que els territoris amb dèficit fiscal (Catalunya, País Valencià i Balears) continuaran igual o pitjor, que Madrid s'emportarà la part del lleó que li ha permès superar per primer cop Catalunya en percentatge de PIB i situar-se per sobre del 35% de la mitjana espanyola, i que la resta de l'Estat continuarà rebent el manà del superàvit fiscal que permet tenir un electorat envellit i captiu, mentre el jovent se'n va a la capital (l'Espanya buida).

Però tots sabem que les directrius europees seran de difícil aplicació quan es menysté els territoris amb més pimes innovadores que podrien ser el tractor del canvi de model econòmic d'Espanya. I quan l'Ibex continua essent determinant en el comportament dels partits del règim. Ara mateix, malgrat les giragonses, el que desitjaria Sánchez, empès pels seus barons i per les pressions dels grans empresaris, és poder pactar els pressupostos amb el PP i amb Cs. El recurs a retrobar els suports d'esquerres nacionals que van fer possible la investidura sempre és per a ell la darrera opció. Caldrà que si aquesta és la sortida del PSOE, els qui li votin a favor no només ho facin a canvi de reformes legislatives estratègiques que no siguin només promeses, sinó verificables abans de l'aprovació. Quan amb un acord s'hi va de mala gana i arrossegadament, el primer que hom pot esperar és que no perdin cap oportunitat per incomplir-lo.

Dit això, és curiós com l'alt grau de patriotisme espanyol sol limitar-se a la unanimitat amb què s'aborda de forma repressiva i intolerant qui qüestiona amb opinions o fets l'estructura de l'Estat. És un patriotisme molt casernari però que impedeix, fins i tot, en moments tan delicats com l'escenari actual, posar-se d'acord entre els principals partits del règim en els canvis que tocarà fer de grat o per força a Espanya. Per força, que pot venir de la imposició europea si es volen cobrar els ajuts; o per força, quan la ruïna socioeconòmica no deixi cap altra sortida.

Posarem algun exemple recent d'aquest curiós patriotisme dels partits del règim. S'anuncia la fusió-absorció de Caixabank i Bankia, que significarà una pèrdua de competència en el sistema bancari espanyol (Alemanya al costat dels grans bancs conserva més d'un centenar de caixes territorials d'estalvi) i, per tant, de competitivitat del sistema econòmic en detriment d'usuaris i de les empreses. Significarà el remat final a la liquidació del sistema financer català i el control de Madrid i del Govern sobre les estructures de la nova entitat. Doncs bé, aquesta operació ha estat aplaudida amb entusiasme per tots els partits del règim. És a dir, hi ha acord per salvar la casta, no la pàtria.

Fa poc s'ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d'allargar l'edat de jubilació. Una mesura inevitable si ens atenem al baix percentatge de població activa i a l'augment de l'esperança de vida que porten indefectiblement a complicar més l'estat previ a la fallida del sistema de Seguretat Social. Al mateix temps, es deixen anar globus sonda sobre la possible (jo dic, segura) congelació de salaris als funcionaris. Qüestió també inevitable per més que alguns s'estirin dels cabells, quan s'han hagut de derivar recursos imprevistos als segments afectats per la coronavirus. Veureu com tindrem ocasió de comprovar com el patriotisme més extrem de la dreta espanyola (PP i Cs) s'oposarà demagògicament a les mesures per tal de fer pagar els plats trencats al Govern de centre i d'esquerra. Una dreta que probablement encara seria més contundent a l'hora de passar el ribot. Aquí veurem una pugna partidista a mort destinada a esgarrapar vots i no a parlar clar a la població sobre els veritables reptes.

Però com podrien assumir parlar clar si, en canvi, tots els patriotes, des de Vox al PSOE, estan aplaudint les accions corruptes de la monarquia? Si estan d'acord en l'increment desmesurat dels pressupostos militars? Si aplaudeixen que els milers de rastrejadors que falten per seguir la covid no siguin sanitaris sinó militars, per justificar d'alguna manera un paper que l'exèrcit no té?

Fa tres dies escoltava la ministra d'Afers Exteriors, Arantxa González Laya, en una entrevista de Laura Rosel i confirmava un cop més la radiografia del PSOE. D'aquest PSOE: formes educades però defensa a ultrança dels pilars del règim; així com nul·la capacitat autocrítica ni pel que fa al sistema judicial ni pel que fa a la imatge internacional d'Espanya, absolutament deteriorada. Així està el pati.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook