Han obert un Ametller sota de casa. Té aquest lema: «Pensa el que menges. Menja el que penses». De fons la propaganda és la del «producte de proximitat», coneguda també amb aquesta festa del lèxic que és el «km. 0». Són arguments tots ells provincians, cantonals, racistes. Són arguments de baixa estofa, enlloc no ens dugué la retòrica pagesa ni la manca d'intel·ligència de les coses sense idea.

El que jo penso del que menjo és El Bulli. I menjar com penso vol dir buscar plats, cuiners, restaurants que m'interpel·lin, que m'exaltin, que em facin venir ganes d'escriure i de viure i de tornar mil nits seguides a menjar exactament el mateix, i que cada nit em sorprengui, i que cada nit em faci vibrar, i que cada nit el món no em sembli suficient per encabir-hi l'eufòria que la demostració de talent m'ha provocat.

Precisament perquè penso, necessito que em facin pensar. Deploro l'integrisme de la bleda o demanar-li la partida de naixement a un lluç o a una pastanaga. M'és igual si té l'RH negatiu aquella vaca. A mi el Ferran Adrià em va educar en què la nostra feina era anomenar les coses, «no cantar la rosa, sinó fer-la florir al poema». A mi el Ferran em va ensenyar a esperar alguna cosa de la vida i no de la terra. La carraca pagesa, els del transgènics no, els que saben d'on venen les taronges, els festucs o els conills de bosc, em semblen depriments guàrdies feixistes, apologetes de la dietètica de braçalet groc, carcellers del gueto de la mongeta i quan et tornes un fanàtic encara que només sigui de la verdura, ja ningú no et pot aturar. Encara recordo aquells crits bovins que feia Santi Santamaria davant del Parlament, proclamant l'orgull pagès. Era la negació de la intel·ligència. Era el «vivan las caenas». Jo al Ferran no l'he vist cridar mai, i menys en una manifestació de minyones del bestiar. Jo penso el que menjo i per això vaig als restaurants i el nivell creatiu el posen els meus xefs, i jo em dedico a la metàfora.

El kilòmetre zero i tot el que comporta és una regressió barata, de ganduls, de gent poc treballada. Jo prefereixo el que és lluny, com a concepte, però en qualsevol cas, el que és bo, i em sembla una rendició intel·lectual, i moral, demanar un vi «perquè és d'aquí» o per «fer país» i em sembla que tot allò que encara va bé de l'economia catalana, i que tant haurien d'agrair els independentistes, té a veure amb les exportacions; i en faríem ben poques si els alemanys, els italians o els francesos «fessin país» i no ens compressin l'oli, el cava, ni tantes d'altres coses perquè no són d'allà. Quan la qualitat no preval, mana el cop de destral. Quan la intel·ligència no és l'argument, les decisions les prenen les ovelles.

Els productes han de preocupar els pagesos i els pagesos han d'entrar als restaurants per la porta del proveïdors. Jo he d'entrar per la porta gran i relacionar-me només amb la intel·ligència del cuiner. Sense intel·ligència només som una ceba i és que jo no parlo amb cebes. La Natura s'ha de sotmetre, s'ha d'exprimir, s'ha de comprar i vendre a la nostra conveniència i la nostra aspiració d'éssers evolucionats i superiors no ha de ser menjar productes de temporada sinó crear les condicions perquè cada dia de l'any es pugui finalment trobar la millor tòfona blanca. I saber què fer-ne. Aquests que parlen del «coneixement pagès» són uns imbècils. Quin coneixement? Volem químics, veterinaris i enginyers que sistematitzen la producció, que l'assegurin durant tot l'any. Volem els pagesos posats a operar i en silenci.

Farem els quilòmetres que calguin. Els que pensem som nosaltres i no els saltataulells d'un supermercat amb pretensions. Si menjar no vol dir pensar, no vol dir imaginar, no vol dir sentir que podríem ser immortals, aleshores el que vol dir és que som bèsties menyspreables que encara tenim gana. Gana. Que és el mateix que no tenir encara iPhone. Anirem a restaurants com una manera de viure, i no de menjar; menjarem com una manera d'escriure, i no d'alimentar-se; i ens alimentarem de talent i de llum com persones vertebrades i lliures que sabem que són una cosa i la mateixa la llibertat i l'amor.

Als supermercats, de fet, no hi anirem gens. El millor quilòmetre zero és el que ens estalviem quan no anem al restaurant. Cada migdia i cada nit que no anem al restaurant som una derrota. Menjar a casa és com menjar a l'estable i aleshores ens mereixem pinso de proximitat. Anar al restaurant és el que fan les persones civilitzades, les que han sortit de la cova, les que han baixat de l'arbre, les que s'afirmen en la relació social i en la competència amb l'altre. Senyor Monje, per què no ho diem clarament? No anirem als supermercats, no menjarem a casa, per a un nen és més educativa la sala d'un gran restaurant que l'aula d'un gran idiota predicant amb mascareta tot allò que ha fracassat. Es poden fer les dues coses i probablement s'han de fer les dues coses, però si algun dia has de triar, no tinguis cap dubte de què li convé al teu fill.

Quilòmetre zero és just el contrari del que Déu espera de nosaltres. També, val a dir-ho, el contrari del que jo espero de Déu.