La setmana passada, una jove va publicar una llarga carta a les xarxes socials per denunciar que el museu d'Orsay li va negar l'accés per portar un vestit amb un escot molt pronunciat. Constato que no hem avançat molt des que a la meitat dels vuitanta em van obligar a cobrir-me les espatlles per visitar l'església d'un petit poble de Segòvia, encara que no m'esperava un comportament tan ignorant d'un centre artístic públic de la sofisticada capital de la república de França.

La pluja de retrets que ha rebut la pinacoteca parisenca l'ha obligat a demanar perdó a la ciutadana que, com jo fa quaranta anys, va transigir i es va posar una jaqueta per aconseguir un accés ràpid a l'èxtasi cultural. La cosa és que els empleats de la porta li van mirar descaradament els pits a una visitant i van considerar que no eren aptes per recórrer l'antiga estació de tren reconvertida en temple de la creativitat, malgrat que la seva magnífica col·lecció de finals del segle XIX i principis del XX inclou peces com L'origen del món de Gustave Courbet (el famós primeríssim pla d'una vagina) o Dinar sobre l'herba de Manet (amb una de les comensals en pilota picada).

Avergonyir les dones pel seu físic segueix sent molt fàcil, però ja no surt gratis. El museu d'Orsay s'ha endut un bon retret públic, amb protesta de les Femen amb els seus torsos nus inclosos i una campanya de fotos d'escots magnífics i minifaldilles a la qual es va sumar fins i tot una ministra.

No estan els museus en condicions de maltractar d'aquesta manera el seu públic, en un moment com aquest en què ens ho pensem molt abans de ficar-nos en un espai tancat amb desconeguts. Que et situïs en una cua a dos metres de l'últim, amb la teva mascareta i les mans empastifades de gel desinfectant i et vetin el pas per l'exuberància del teu canaló té tela, encara que els vigilants d'Orsay considerin que al teu vestit n'hi falta. A alguns se'ls està donant tan bé asfixiar el proïsme amb normes sanitàries, que potser n'hi estan posant de la seva collita, i un excés de zel. En ocasions no s'enfoca la mirada a on cal.

A Palma, per exemple, s'han aprovat una sèrie de restriccions a la vida quotidiana dels habitants dels barris més humils, i tradicionalment oblidats pels consistoris independentment del seu signe polític. Els més poblats i que menys inversions i cura han rebut durant dècades. Es pensa contenir el virus retallant horaris a la pràctica esportiva, prohibint l'ús d'espais infantils, amb toc de queda. I amb l'amenaça de multes. Res de repartir mascaretes gratis, que són obligatòries per llei però no tothom pot pagar. Res d'augmentar les freqüències dels autobusos, malgrat que la demanda és molt alta en zones no precisament consagrades al teletreball. Cap solució als habitatges compartits per diverses famílies per pura necessitat. Res en positiu. Ni una bona mirada per a aquests barris. Amb brots gravíssims en geriàtrics i en hospitals públics que depenen en exclusiva de la seva gestió, ciutadans que no aconsegueixen que el metge es posi al telèfon, i centres educatius al límit perquè no s'han contractat els professors suficients, em pregunto si el Govern i l'ajuntament estan enfocant el problema com toca i on toca.