Bob Woodward va acabar des la tenacitat amb un president tefló com Richard Nixon, per la qual cosa és lògic que la part menys artística de la fusió Woodstein superi en poder els successius presidents que ha radiografiat. A Donald Trump li molestarà menys el maltractament que hagi pogut patir a Rage, el segon assalt del periodista del Washington Post a la seva figura, que la condició de comparsa en un llibre que en principi li està consagrat.

Abans de Ràbia, es va publicar Por. Després d'haver llegit els tretze llibres de Woodward, amb algun tan burocràtic que equivalia a enfrontar-se a la degustació del registre de la propietat, l'home que no va poder dirigir el Post per haver gestionat un reportatge inventat s'erigia en el millor retratista de The Donald. Només l'àgil Michael Wolff exhibeix una penetració similar del trinxeraire de la Casa Blanca. Ara bé, tots dos es veuen beneficiats per la llegenda negra del seu personatge. En xaminar amb certa atenció els suposats desastres de l'actual Administració, no difereixen en quantia apreciable de les intrigues palatines que es venen narrant des de Tucídides.

Trump és el fill predilecte de Silvio Berlusconi, però les seves suposades revelacions a Rage només tenen per missió ressaltar la silueta de Woodward, ja sigui per exalçar-lo per haver despullat el president o per criticar-lo per haver emmagatzemat durant mesos el fruit de les seves indagacions. Si algú creu que la Casa Blanca s'hagués commogut en difondre que el seu inquilí sabia que el coronavirus era pitjor que una grip, no hem après res i gairebé ens mereixem el càstig que Trump sigui substituït per Joe Biden.

Ens fascina Woodward perquè és el patró or de la professió periodística. No obstant això, la seva major aportació deontològica figura en el prefaci d'un dels seus llibres recents. Aclaparat per les exigències d'exactitud que no precisió, el monarca es va sentir obligat a recordar que el periodisme no és fabricat per enginyers que han de calcular cada paraula. Aquesta concessió és la major lleugeresa de la seva carrera.

Treure presidents és més important que pujar-los al tron, per aquest motiu els ocupants del càrrec prefereixen sotmetre's al trepant de Woodward. A canvi, ni aquest trepanador va aconseguir esgarrapar la superfície d'un Obama que necessitaria el cisell literari de Carl Bernstein, que per desgràcia és el gandul de la parella. Sol passar, quan t'ha portat a la pantalla Jack Nicholson.