20 de setembre de 2020
20.09.2020
Diari de Girona

Economia de sota, cavall i rei

20.09.2020 | 06:00
Economia de sota, cavall i rei

Obligat a estalviar, ara que venen temps difícils, el Govern medita la possibilitat de congelar el sou als funcionaris. Per això ha filtrat el seu propòsit als diaris, que és tècnica de sondeig habitual quan es vol conèixer la reacció dels implicats i, ja de pas, preparar-los psicològicament. Res que amb anterioritat no hagin fet altres governs quan es van veure en situació semblant.
Potser aquesta mesura, en cas de ser adoptada, descoratgi els que creuen que el món –i Espanya en particular– es divideix entre esquerres i dretes sense possibilitat de cap barreja. D'acord amb aquest pensament bàsic d'ordre binari, cap govern progressista prendrà mai disposicions que toquin la butxaca als treballadors. I tampoc els conservadors faran res que pogués perjudicar els interessos dels empresaris.
Aquest món en blanc i negre no existeix, com bé ens han ensenyat ja les periòdiques crisis que sacsegen el sistema financer. Quan els números venen mal donats, ja sigui a causa d'un virus o de l'explosió d'una bombolla immobiliària, és exactament igual el Govern que hi hagi al timó de la nau en sotsobre.
Zapatero, que era d'esquerra i professava un cert pensament Alícia, no va trobar cap altre remei que abaixar el sou als empleats de l'Estat en el moment en què els poders supranacionals el van cridar a capítol. El seu successor, Rajoy, que militava en la dreta, va fer més o menys el mateix, si bé aprofundint i estenent les retallades a tota la població pencaire.
Això ho va explicar, potser sense adonar-se'n, Gary Lineker, en el seu dia famós golejador, al definir el futbol com un esport «d'allò més simple». Es tractaria d'«un joc inventat pels anglesos en el qual juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya». Traduït a termes polítics, aquest principi consisteix en el fet que els països (d'Europa, majorment) exerceixen la sobirania sobre les seves pròpies finances nacionals; encara que al final es fa sempre el que digui la cancellera Merkel. O qui la substitueixi en el futur.
Així s'entén que la Unió Europea rebés mesos enrere sense cap sobresalt la formació de Govern de Sánchez que els conservadors més exaltats qualifiquen de social-comunista.
Lluny de caure en aquests espants, els jerarques de Brussel·les sabien que Espanya viu a crèdit de la liberal UE i, per molt tempestuoses que siguin les relacions dels seus governants amb la realitat de les finances, acabaran per fer el mateix que tots. Quan venen mal dades, la solució és sempre la mateixa basa de sota, cavall i rei consistent a retallar despeses i augmentar impostos fins que quadrin els balanços.
D'això en pot donar dolorosa fe l'exprimer ministre grec Alexis Tsipras, qui havia guanyat les eleccions i fins i tot un referèndum sota la promesa d'apujar els sous i ajornar ad calendas graecas (és a dir: fins mai) el pagament del quantiós deute del seu país. Un cop al comandament, no li va quedar altre remei que aplicar el programa de privatitzacions i retallades imposat per l'estricta governant Merkel, que curiosament no s'havia presentat a les eleccions a Atenes.
De moment, aquí ensenyen ja la sota de la congelació salarial i el cavall de la pujada de tributs. No es parla encara de retallades socials, que són la carta del rei; però les experiències anteriors conviden a posar-se en el pitjor. La realitat és molt reaccionària.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook