20 de setembre de 2020
20.09.2020
Diari de Girona

L'escola, el lloc des del qual comprendre el que està passant

20.09.2020 | 06:00
L'escola, el lloc des del qual comprendre el que està passant

Les mares i pares que sempre parlen dels seus fills em recorden les parelles que ensenyen les mil i una fotos de la seva lluna de mel o els nois, homes madurets a dia d'avui, que invertien mitja vetllada explicant les seves batalletes de la mili o del col·legi major. Interessant, sí, però fins a cert punt. Hi ha temes que tenen més bon gust si es dosifiquen. Soc dona de principis. Molts dels quals, flexibles. Per això, avui he vingut aquí a parlar dels meus fills i de la seva tornada a l'escola. O, per ser més precisos i perquè escric això abans que els hagi tocat el seu torn en aquesta tornada escalonada, del que desitjaria que fos aquest retorn.
Soc afortunada. Puc fer teletreball, gaudeixo d'una xarxa familiar i els meus fills comencen a tenir una edat en què poden quedar-se sols sense el risc de cremar la casa o de matar-se entre ells. No necessito una escola cangur. Necessito una escola que els desperti l'espurna. Els meus fills, com els de molts, fa gairebé tota la vida que la viuen en temps de crisi. Per això, anhelo que percebin que el col·legi és el seu espai de protecció, d'estímul i inquietud. Un lloc on jugar, qüestionar-se el món i imaginar propostes per millorar-lo.
Tant de bo els ajudessin a ordenar el que han viscut i sentit aquests mesos i a comprendre què està succeint. No parlo de la història que jo els he explicat o la que han vist de reüll per la televisió. A mi em tenen molt vista i sentida, potser massa. Parlo de comprendre com aquest virus ho ha posat tot de l'inrevés, començant per la manera de mostrar els nostres afectes, de rentar-nos les mans o de relacionar-nos amb els altres. Parlo de comprendre l'omnipresència de la ciència, la necessitat de repensar models econòmics o la importància de la comunitat per suavitzar les penes i solituds. Desitjaria que l'espai físic que es trobaran fos diferent. Perquè la vida ja ho és. M'inquieta que tornin a la mateixa classe, però amb la meitat de pupitres i sense comprendre el perquè de les ràtios, els aforaments i absència d'amics pel desdoblament de grups. Desitjaria que sortissin del centre escolar i que caminessin per carrers sense cotxes i acompanyats dels seus mestres. És el moment de tancar car­rers i de convertir-los en espais de convivència i d'aprenentatge. L'art pot estudiar-se en un museu, les matemàtiques en un mercat, les ciències al parc i la història fent teatre. Que em perdonin els popes de la innovació, però menys classes magistrals en línia. Que els professors inverteixin el seu talent generant debats i arguments i no replicant els continguts de l'aula darrere d'una càmera.
En una entrevista amb Javier del Pino a la Cadena Ser, el mestre i psicopedagog Francesco Tonucci va explicar l'anècdota d'una nena peruana de nou anys que va dir que no volia anar a l'escola perquè allà no s'assabentava del que estava passant a la vida real. El vaig escoltar mentre caminava i vaig pensar que, en el meu proper article, aquest, parlaria dels meus fills i del que desitjo per a ells, que no és més que tot el millor, inclòs el plaer de l'aprenentatge de la mà de bons mestres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit