S'atribueix a George Orwell la idea que «la llibertat és sobretot el dret a dir a la gent el que no vol sentir». Molt em temo que això és un problema: tothom vol reclamar el que li agradaria rebre dels altres i de la societat, però ningú vol que li diguin que satisfer aquests desitjos quan no aspiracions és costós i difícil ja que calen recursos i acords polítics amplis. Pel moment sembla que hi ha més interès a reivindicar prestacions que a entendre els límits i possibilitats de les aspiracions socials actuals. Tampoc sembla que hi hagi un gran acord de com portar-les a la pràctica.
Els nivells de llibertat a Catalunya, Espanya, Europa i el món en general són els més alts que mai s'han observat al llarg de la Història. Però també avui més que mai, hi ha clams per tenir més llibertat i benestar pertot arreu. Actualment es reivindiquen diverses formes de llibertats socials, polítiques, sexuals, d'informació, econòmiques, etc., amb l'objectiu de satisfer drets i desitjos de tots tipus.
La primera reflexió que faig és que en paral·lel a aquestes reivindicacions no es diu clarament com satisfer aquests drets i aquestes demandes de llibertats. Tampoc es diu quins recursos calen per satisfer-les. Però el més sorprenent és que tampoc es diu qui ha de garantir aquests drets i llibertats al llarg del temps en les diferents societats que avui dia estan constituïdes. En una gran majoria de casos queda implícit que és l'Estat, els representants democràtics i les administracions públiques qui ho han de fer ipso facto, però la pregunta és: poden fer-ho? Al meu criteri i primer de tot fora més coherent i pragmàtic concretar què exigim exactament en termes pràctics, és a dir, quines llibertats concretes i prestacions socials volem. Tot seguit, cal avaluar els recursos que calen i per fer-ho les propostes dels experts són ineludibles. Finalment cal veure si podem com a societat satisfer aquestes demandes i com. Francament, no sembla que hi hagi interès en un debat obert, objectiu i respectuós entre totes les parts interessades que precedeixi a les corresponents decisions democràtiques.
El gran perill d'enarborar la bandera de la llibertat és que pot ser un camí ràpid i fàcil per desllorigar les llibertats que fins ara s'han construït i garantit. En aquest sentit la forma més perillosa de llibertat és la que es fonamenta en la impunitat i la absència de responsabilitat. La llibertat de dir (o fer) el que es vulgui dels líders polítics i les institucions o en relació a la solidaritat o les ideologies i tradicions de les comunitats, només es pot admetre si al mateix temps s'admet la responsabilitat i les conseqüències d'aquestes declaracions o propostes.
No es pot exigir el dret a dir el que es vulgui, sense admetre el dret dels altres a criticar-te el que dius. Dit de manera més planera: no pots enfadar-te si et critiquen de feixista, racista o supremacista si les teves declaracions ho són i desencadenen les crítiques d'altres. Ningú pot exigir el dret a dir, induir o fer el que vulgui i rebutjar la responsabilitat del que dius o fas. No pots exigir llibertat política i econòmica per a tu i negar-la per als altres. No pots exigir la llibertat de dir el que pensis del veí o contrincant polític i alhora exigir immunitat per les conseqüències del que dius o fas. Se us acudeixen polítics que intenten que no es digui el que no volen sentir? En tenim molts a casa i fora de casa.
