20 de setembre de 2020
20.09.2020
Diari de Girona

Por

20.09.2020 | 06:00
Por

Navalni, l'opositor rus enverinat per les autoritats competents, va sortir del coma, li van treure el respirador artificial i va estar un dia respirant per si sol. Va explicar a les xarxes socials que no podia fer res més que respirar, perquè es trobava molt feble encara, per afegir que la respiració estava subestimada. A mesura que llegia la notícia, em feia conscient de la meva pròpia respiració, cosa que em va col·locar a la vora d'un atac d'angoixa. Al cap de dos minuts estava esbufegant. Em passava a les classes de meditació, que vaig haver d'abandonar perquè el mestre ens demanava que ens fixéssim exclusivament en el moviment pulmonar. Adonar-te que respires equival a saber que pots deixar de fer-ho en qualsevol instant. Com quan penso en els batecs del cor: sembla un miracle que no s'hagin aturat mai al llarg de la meva ja llarga existència. No hi ha motor que resisteixi tant sense calar-se.
Fa poc, en una botiga d'Ikea, vaig ensopegar amb el clàssic Pöang, aquesta butaca que es manté miraculosament sobre un esquelet, en aparença molt feble, de fusta. Una espècie de robot bastonejava una i altra vegada el seu seient, imitant el cop d'un cos al deixar-s'hi caure a sobre, sense que la seva estructura es deformés. Segons la informació adjunta, portava milers o milions de cops. Vaig estar hipnotitzat davant de l'espectacle fins que el meu ritme cardíac es va compassar al de la màquina copejadora mentre respirava ansiosament a l'espera que el moble, en una d'aquestes, es trenqués. Però no es va trencar. Vaig abandonar l'establiment per una de les portes d'emergència i vaig tornar al cotxe, on vaig estar una estona combatent l'ansietat proporcionada per aquella estranyíssima experiència.
És veritat que la respiració està subestimada. I la digestió, i el parpelleig, i la capacitat de salivar. L'altra nit em vaig despertar a les quatre de la matinada amb la boca seca, però va ser moure una mica la llengua per estimular les glàndules sublinguals i la humitat va tornar a l'instant. Viure està subestimat si pensem que ara mateix hi ha milers d'infarts cerebrals en marxa. Que un d'ells et toqui a tu en comptes del veí és una qüestió de sort. Aquest article era per ficar-me amb el Kremlin, però m'ha fet por, no fos cas que m'enverinin.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook