Ningú li atribuiria el sentit de l'humor a un virus, però s'ha de reconèixer que la covid ha disparat l'univers de les connexions inesperades. Un microorganisme no té més objectiu que la supervivència, però pot ocasionar pèrdues en els elaborats mecanismes dels seus pretensiosos hostes. El confinament de milers de milions de persones no ha estat assolit per un tirà, sinó pel cèlebre «enemic invisible» de Trump. El poder que ha exercit sobre els comportaments humans supera àmpliament la seva virulència patògena.
Entre les metàfores més exactes i cruels del coronavirus, sobresurt la paràbola del pis pastera. En la seva vessant teòrica, el confinament vitalici originat pels absurds preus de lloguer es torna contra la societat en forma de pandèmia. Aquesta evidència s'ha rebaixat ja al nivell de prosa de telenotícies, però el seu enunciat es considerava de mala educació abans de la covid.
En la paràbola del pis pastera, igual que en la pandèmia, una cosa és la descripció asèptica assajada en el paràgraf anterior i una altra la seva traducció al gènere humà. Fins al març, cada vegada que s'insinuava una correcció de l'accés al lloguer en els nuclis urbans, els grans i petits propietaris s'aixecaven en armes al crit de «només jo decideixo el preu que demano a qui vulgui viure a casa meva». L'elit financera, més aviciada, es refugiava en «és el mercat, amic», perquè les idees de Rodrigo Rato mai van ser empresonades. Ningú s'adonava que la Constitució imposa el fre a l'«especulació», en el seu article sobre un habitatge digne.
L'inapel·lable veredicte mercantil se sumava a la despreocupació sobre l'hipotètic adveniment de Virus de la Immunodeficiència Humorística. El retard en la robotització de la societat implicava que els condemnats a lloguers inhumans haguessin de viure en les proximitats dels que es negaven a facilitar-los l'habitatge, tot i que els necessitaven a prop per a les tasques venials. L'única solució habitacional que satisfà les dues premisses és el pis pastera, cada vegada més gent en cada vegada menys espai a cada vegada més gran preu. L'aportació espanyola a aquest estil de vida ha estat impagable, potser superior a la invenció del turisme de masses segons demostra la proclamació com el país més densament habitat dels contorns.
Fins el cunyat epidemiòleg podria escriure el següent capítol d'aquesta saga social. L'amuntegament afavoreix la difusió del coronavirus, si és que no l'engendra. Així a Madrid com a Nova York, els barris més pobres també han rebut un càstig més gran. El matís que ha sorprès els partidaris del lloguer lliure és que la plaga no se cenyeix a l'ebullició dels calders on es propaga amb més facilitat. En un gir de guió digne de Tarantino, la desigualtat de la riquesa porta a una infecció asimptomàtica al jove condemnat a un pis pastera, però el virus es transforma en una malaltia mortal quan es transmet al ciutadà exemplar d'edat avançada i malalties subjacents que proclamava que «a mi ningú em diu com llogo el meu pis». Entre els cinquanta mil morts reals que Espanya ha ficat sota la catifa i que li han encomanat un descrèdit mundial, (l'acreditat estadístic Tim Harford en l'última edició de cap de setmana del Financial Times), per força hi ha d'haver més d'un exemple dels que no van sospitar que l'infrahabitatge funciona com un bumerang.
Resulta estèril rastrejar culpables en el paisatge després de la batalla. O durant, perquè van despertar i la pandèmia seguia aquí. No obstant això, la potència de la paràbola de pis pastera permet extreure ensenyaments l'aplicació dels quals depèn de que tots els éssers humans es juguin idènticament la pell, el magnífic Skin in the game de Nassim Taleb.
Per aquest motiu la vacuna és indispensable per seguir respirant, però també comporta una dosi de verí quan s'invoca perquè tot segueixi igual que abans. És a dir, per protegir-se dels pisos pastera que han de seguir existint. La recerca de solucions innovadores avançarà mentre la incertesa sigui compartida, i s'aturarà quan un sector qualsevol pugui sentir-se absolutament inexpugnable. La definició ofensiva d'immunitat de ramat conté una versió salvadora de solidaritat a la força, fins erigir-se en l'única garantia.
La crisi econòmica del 2008 també va il·luminar la fantasiosa suposició de la salvació o l'enfonsament col·legiats. Va passar tot el contrari, es va obrir l'avenc però pocs van imaginar que es tractava només de la primera i menys perillosa onada de la pandèmia. Durant uns mesos, cada ésser humà ha arrossegat la seva pròpia pedra, com el Sísif de Camus. Per als pessimistes, es tracta només d'una il·lusió.
