Abans de tot això (que difícil referir-s'hi sense haver de recórrer a paraules malsonants), es podria dir que, en la majoria de coses, vivíem cap enfora. És a dir, que les nostres vides socials es configuraven a partir d'un cercle expansiu que sovint s'escapava al nostre control. En el primer terme, les persones imprescindibles, les que necessites com l'aire i les que donen sentit a tot plegat. Les que hi serien fins i tot enmig d'un tornado. I després tota la resta, els coneguts i saludats, els companys de feina i els col·legues eventuals de barra, els amics d'amics i els parents simpàtics però sense passar-se. Aquest cercle s'eixamplava a mesura que avançaves, sobretot perquè el grau d'interacció que t'aporta la vida professional, per exemple, incrementa el nombre de persones amb les quals et relaciones d'una manera o una altra. A vegades purament per una qüestió pràctica, però si t'hi pares a pensar parlaves més amb segons quins professionals del teu sector que no amb la teva mare. La pandèmia (el «tot això» que dèiem) ha invertit el cercle. Continua essent-hi, però s'ha empetitit. Va cap endins: com que vigilem més a l'hora de delimitar els nostres contactes socials, aquest cercle s'ha reduït més que mai als qui tenim al costat, perquè ens semblen indissolubles del mateix concepte de viure. Per tant, acotar el cercle té avantatges, perquè al capdavall constates amb qui aniries (literalment) a la fi del món i amb qui no, però al mateix temps et fa adonar que una de les grans lloses d'aquesta era serà la pèrdua de la nostra capacitat d'improvisació. Si ja era un acte de fe conèixer persones que et poguessin sorprendre quan ja portes uns quants anys de desil·lusions i expectatives frustrades, imagineu-vos ara que tenim la perfecta excusa per no arriscar-nos. L'endemà de la mascareta, la distància social i la por als contagis, un dels exercicis que haurem de plantejar-nos col·lectivament és el de recuperar la confiança en l'atzar i torpedinar la tirania de les agendes. Perquè ara vivim amb el temps i l'espai delimitats per a gairebé tot excepte per al nostre cercle més proper, que a vegades no necessàriament es correspon amb el que volem tenir a prop. La proximitat no és sinònim de confiança, i aquests mesos han estat tot un aprenentatge en aquest sentit. Confiem, doncs, que recuperarem la possibilitat de descobrir el món exterior, i mentrestant podem aprofitar per assegurar-nos que el nostre cercle inclou tothom que realment volem que hi sigui.
