L'estat té un munt de possibilitats per enfonsar un polític, un empresari, un sindicalista o un ciutadà qualsevol. Però la seva missió hauria de ser molt diferent: caldria que garantís les llibertats individuals i que no lesionés, amb pràctiques basades en la corrupció, els individus. Això no ha succeït aquests darrers temps a l'estat espanyol. El Ministeri de l'Interior s'ha dedicat a escampar merda a tort i a dret. I el seu responsable era Jorge Fernández Díaz, de llarga trajectòria política com a diputat per Barcelona.
El jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón l'ha imputat en el cas Kitchen. L'acusa de tenir una participació directa en una trama parapolicial entre els anys 2013-14 per tal de robar a Luis Bárcenas documents molt comprometedors sobre la caixa B del Partit Popular.
Tot fa pensar que aquest professional de la política va protagonitzar la feina bruta. Fins ara es desconeixia el seu grau d'implicació, però un subordinat se n'ha anat de la llengua. Fernández Díaz milità a la UCD, CDS, AP i finalment al PP on fou la mà dreta de Mariano Rajoy. El va seguir pràcticament per tots els ministeris fins que amb l'arribada del gallec a La Moncloa el situà a Interior com a premi a la constància i a la fidelitat. Allí emprà tots els ressorts de les clavegueres de l'estat per tal de servir-se del comissari Villarejo i enfonsar tots aquells que li feien nosa, els tenia mania o considerava enemics polítics.
Mig any abans de les eleccions municipals del 2015 filtraven al diari El Mundo que Xavier Trias gaudia d'un compte a Suïssa amb 12,9 milions d'euros. Era fals, però l'objectiu aconseguit i Trias perdé contra tot pronòstic les eleccions a Barcelona. El mateix Fernández Díaz s'havia reunit al seu despatx amb el cap de l'oficina antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, per tal de consensuar l'estratègia contra Trias. Van tenir la cara dura fins i tot de publicitar el número de compte del banc suís UBS que segons Interior pertanyia a l'alcalde. Malgrat el comunicat del banc que negava el compte corrent i Trias com a client, l'acusació va córrer com la pólvora i el mal fou irreparable per a un home honest i servidor públic com Xavier Trias. Aquest és un cas feafent de la mala bava del ministre que va actuar també contra Artur Mas, Ignacio González, la família Pujol o Pablo Iglesias, només per posar uns exemples.
El pla no oferia dubtes. Una mentida es convertia en realitat en qüestió d'hores si era necessari. Diaris i publicacions digitals s'encarregaven de divulgar les falsedats sense cap mena de rigor periodístic ni de prova contrastada. Comissaris i policies de la vella guàrdia rància i casposa certificaven com a cert tot allò que era totalment fals. I Villarejo sempre com a braç executor que, tot pensant que algun dia podria tenir problemes, gravava totes les converses. I compte perquè aquest home sense escrúpols també havia treballat per al PSOE.
Ara caldrà saber si l'exministre de missa diària i supernumerari de l'Opus Dei obeïa ordres o treballava pel seu compte. El seu número dos del ministeri, Francisco Martínez, vol morir matant. No està disposat a assumir totes les responsabilitats de l'anomenada policia patriòtica. Ara veurem què fa Jorge Fernández i si és capaç de dir la veritat. La gran incògnita és Mariano Rajoy, que com a bon gallec passava per allà, però no sabia res ni de la caixa B del PP, ni dels sobresous que es repartien els dirigents populars, ni dels papers de Bárcenas, ni de l'espionatge i les mentides, ni de les clavegueres de l'estat amb un polític al capdavant que acabarà la seva vida política com un apestat al seu partit i sense honor i moral davant la ciutadania espanyola. Tant de bo que ben aviat Fernández Díaz es confessi de totes aquestes malifetes.
