En el debat de política general celebrat el 16 de setembre en el Parlament de Catalunya, Jéssica Albiach, portaveu d'En Comú Podem, mostrava una vegada més la sintonia d'aquesta heterogènia formació política amb l'independentisme.

En efecte, va catalogar el referèndum il·legal de l'1 d'octubre com un exercici d'emancipació, va insistir en els «presos polítics i exiliats», va titllar d'injusta la sentència del Tribunal Suprem i va considerar que no hi ha motius per inhabilitar Torra per «un acte de desobediència en diferit», entre altres formulacions pròpies dels independentistes.

Però, sobretot, va presumir d'haver contribuït, amb la seva abstenció, a l'aprovació dels pressupostos per al 2020. Segons Jéssica Albiach, va prevaldre el sentiment de país i la responsabilitat. El país és la Catalunya de Torra i la responsabilitat és donar oxigen a una moribunda coalició de partits independentistes que governa la Generalitat.

I ho exhibeix, tot i admetre que el govern continua amb la política que va donar suport a la reforma laboral, va retallar i privatitzar la sanitat, va privilegiar l'educació concertada i va rebaixar les despeses en serveis socials.

A aquestes contradiccions dels dirigents d'En Comú Podem s'hi afegeix que són partidaris del dret a l'autodeterminació. És cert que, històricament, comunistes i socialistes van assumir una reivindicació democràtica per als pobles oprimits en lluita contra un estat opressor, però sense abandonar l'objectiu de l'emancipació social.

De fet, era una tàctica al servei d'una estratègia per unir els treballadors dels diferents territoris i derrotar el «nacionalisme burgès que tendeix a substituir la lluita de classes per la unitat nacional superior» ( Andreu Nin, Els moviments d'emancipació nacional).

I és que pretendre combinar lluita social i lluita nacional ha suposat, en moments crucials, la derrota dels treballadors i la victòria de les classes benestants.

Per tant, és un argument fal·laç diferenciar un «nacionalisme d'esquerres» confrontat a un «nacionalisme de dretes».

Caure en aquest parany és propi de diletants i d'oportunistes. No s'ha d'oblidar que qualsevol ideologia nacionalista és contrària a la lluita de classes.

Ara, a Catalunya, part de les elits que han manegat la política catalana durant anys i panys s'han conxorxat per arrossegar la gent amb la promesa d'un futur de «progrés i benestar».

S'omplen la boca de transversalitat que és una coartada per negar la lluita del treball contra el capital. Nissan n'és un exemple.

Per això, els sobiranistes d'En Comú Podem, en la pràctica, són companys de viatge de l'independentisme.

En altres paraules, fan el paperina. És a dir, el ridícul. Beneits del cabàs!