Si escoltem una cançó a la ràdio i aquesta es desconnecta de cop i volta, és probable que ens sentim frustrats. En cas que estiguem llegint una novel·la que ens tingui enganxats i després perdem el llibre, és molt possible que arribem a la mateixa sensació. Aquestes reaccions es produeixen perquè la nostra experiència de les obres artístiques o d'entreteniment segueix unes pautes i estructures. La ment humana reclama la forma. Per això, aquesta forma té una importància fonamental, amb independència del mitjà sobre el qual es manifesta. Les persones, quan assisteixen a una representació teatral o veuen una sèrie d'HBO, Netflix o Amazon Prime, es comporten com quan caminen pel carrer o per uns grans magatzems: examinen amb la vista i la resta dels seus sentits tot el que els envolta. La ment no descansa mai, constantment va a la caça de l'ordre i la significació, observant el món a la recerca d'aspectes destacats i ruptures del model habitual. Abans que es popularitzessin els dispositius mòbils, la majoria participava en aquest procés com a públic o espectador. Però ara pràcticament no hi ha persones que no siguin autores que construeixin artefactes d'aquest tipus -vídeos, memes, etc.- i aquest ha estat un dels laitmotifs audiovisuals de l'última edició del Sónar+D, celebrada la setmana passada a Barcelona en format reduït per culpa de la covid-19.
