Vaig tirar la cadira cap enrere, vaig tancar els ulls i em vaig quedar adormit mentre imaginava una jugada de billar americà en la qual aconseguia introduir totes les boles de cop pels forats de les quatre cantonades i dels laterals. Aquí anaven, disciplinadament, les unes darrere de les altres. En precipitar-se en les entranyes de la taula produïen un soroll sord. Em vaig despertar de seguida, amb gana, ja que era gairebé l'hora de dinar. Com que estava sol, em vaig preparar un sandvitx que em vaig menjar mentre intentava recuperar la imatge de les boles de billar. A la tarda, li vaig narrar el succés al meu psicoanalista, que va preguntar si es tractava d'un somni.
- D'un estat de somni, més aviat -vaig respondre-. La imatge es va produir just abans que m'adormís.
- I per què me l'explica?
- Perquè, encara que estigués despert, té qualitats oníriques.
- Ja -va dir ella secament.
- A vegades -vaig afegir- tinc la impressió que les paraules es mouen per la pantalla de l'ordinador com les boles de billar sobre la taula verda. Hi ha dies en què col·loques una oració principal i quatre subordinades d'un sol cop i dies en què les frases es dispersen sobre la superfície il·luminada sense assolir l'objectiu.
- I quin seria l'objectiu? -va preguntar.
- L'objectiu és un forat pel qual haurien de caure al fons de la meva ànima per produir un soroll sord. Noto quan una frase arriba al fons de la meva ànima i quan, abans d'assolir-ho, el seu sentit es perd com l'aigua per una canonada foradada. La meva ànima necessita frases tota l'estona.
En acabar la sessió, em vaig ficar en una cafeteria propera i vaig demanar un gintònic que vaig apurar a poc a poc, deixant que els seus efectes em penetressin lentament. El cambrer i jo ens coneixem des que vaig començar l'anàlisi, de manera que li vaig sol·licitar una frase.
- Una qualsevol? -va preguntar.
- Una qualsevol -vaig dir.
- Em penedeixo de mi -va dir.
La frase va caure al fons de la meva ànima amb el pes d'una bola d'angoixa provocant un soroll sord.
