Generalment, a banda de les millors i més excèntriques cantants d'òpera, es consideren «dives» les millors intèrprets del jazz, com ara Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Nina Simone, Sarah Vaughan i un llarg etcètera. A Roses, però, ha «regnat» durant dècades una «diva» que mai no ha obert la boca davant d'un micròfon. Es deia Silvia Breuer i era alemanya, alemanya de Colònia, una ciutat vora aigües, banyada pel riu Rin i probablement la més mediterrània del nord d'Europa. Va arribar a la badia l'any 1969 de la mà del seu home, un bussejador entusiasmat que sabia més de treure àmfores del fons del mar que d'omplir les gerres dels seus clients al Barbarossa, que tots dos van «fundar» l'any 1970. Tot i així, el petit local al costat de la plaça Sant Pere es va convertir en un veritable «temple» d'un estil de música que uns quants autèntics artistes americans es van «inventar» al voltant del canvi de Segle avantpassat i que la Silvia coneixia com pocs -des del New Orleans o Dixieland Jazz, passant pel Bebop fins a la Jazz-Fusió dels anys 60. Allà era habitual veure l'elit del jazz català -des d'en Tete Montoliu, o en Francesc Burrull fins a l'irrepetible Lucky Guri, que es va acabar convertint en quelcom així com el «pianista oficial» de Catalunya.
La Silvia era capdavantera en molts sentits. Feminista fins al moll de l'os, no dubtava ni un instant a fer fora del seu bar qualsevol imbècil que, per exemple, es mostrés massa insistent a l'hora d'intentar lligar amb una noia. I era una alemanya catalanista des de molt abans que el president Mas decidís que la independència era l'única sortida i la que desitjava la majoria del seu poble. Era una dona amb molt caràcter i si estava immersa en una conversa o fent de confident de barra des del darrere del seu taulell, els clients ja podíem anar esperant que ens servís la propera cervesa. I si protestàvem, ens engegava a «dides» sense cap mirament, ni consideració. Però també era una gran amiga dels seus amics. Un dia, el «seu» Valentí Grau («Terrassenc de l'any 95» gràcies als seus mèrits com a promotor del jazz i del Festival de Terrassa), li va presentar a en Juli Soler, aleshores maitre del Restaurant Reno de Barcelona i un incondicional d'aquesta música. Moltes vegades s'hi quedava a dormir als sofàs del Barbarossa, perquè era massa tard per tornar a Barcelona. Fins que la Silvia el va portar al Restaurant dels seus amics Marketta i Hans Schilling a Cala Montjoi (El Bulli), on es va enamorar de la nostre terra. I la resta és història, una història que coneixem tots i que en Juli ens va explicar un dia de febrer del 2007 en una conferència (patrocinada, per cert, per aquest Diari) al Celler de Ca l'Espelt. Ara, en Ferran Adrià els haurà de cuidar allà on siguin -perquè al cel no hi volia anar cap dels dos!
