Ara que sabem que en Lluís Llach pertanyia als Cruzados de Cristo Rey, s'entén aquest posat perpetu que fa que el meu pare el conegui com «el ploraner de Verges».

- Mira, ara passarem pel poble del ploraner de Verges -em diu així que ens acostem al pont sobre el riu Ter.

Un dia haig d'explicar al meu pare que si en Lluïset parla sempre com si estigués a punt d'arrencar un torrent de sanglots, llàgrimes i mocs, és perquè ningú li va entendre mai les cançons. Que si volia arrencar l'estaca era per trencar-la a l'esquena dels desafectes al règim, que les campanades a morts eren en memòria dels caiguts per Déu i per Espanya, que la gallineta era en realitat l'àguila de la bandera, i que el viatge a Ítaca simbolitzava el trajecte que estava disposat a fer ell per dissimular el seu passat i convertir-se, ale-hop, en llacista de tota la vida.

Que un s'esforci a deixar clar el seu pensament en la seva obra i que els seguidors l'entenguin al revés, convertint un Cruzado de Cristo Rey en símbol del catalanisme, és realment per plorar. En Llach ha tingut sempre a dins aquesta pena, fins que un bon dia va decidir acceptar el seu destí i viure del personatge en què s'havia convertit. Va ser en aquesta època que va compondre El jorn dels miserables.

El jornal ha sigut profitós. Gràcies al malentès, de cantant ja caduc que vivia del passat, va reconvertir-se en diputat i paladí de la republiqueta, fins al punt que si aquesta hagués deixat en algun moment de pertànyer al món oníric, s'hauria creat un Ministeri de Llàgrimes, Gemecs i Amargors, només per a ell. Entrar al seu despatx per sentir de boca del ministre Llach el to de Tieta Solterona Trista Perquè Ha Perdut Un Dels Seus Gatets, hauria sigut una de les atraccions de la republiqueta.

No ha pogut ser, ni podrà ser mai, però hi ha altres formes de remuneració. Una és dedicar-li espai a TV3 cada cop que perpetra una nova -diuen que- novel·la, sense ni tan sols avisar que el reportatge pot afectar la sensibilitat dels espectadors culturalment formats, o almenys incloure la notícia en l'apartat «Pandèmia mundial». L'última ha sigut regalar-li la Medalla d'Or de la Generalitat, cosa que li provocarà més plorera, perquè la que voldria ell és la Medalla de la Vieja Guardia.