Un lector avesat pot sospitar que el títol d'aquest article exagera i té raó. Substituïm llavors una de les paraules -descomposició- per una altra -decadència- i qualsevol exageració queda reduïda al seu just terme. De la decadència a la descomposició hi ha una distància que pot ser d'anys, mesos o dies. Es diria que és el tros que va de l'erosió del terra a la desertització. La primera és reversible, la segona no.

L'última raó d'aquest procés és l'anomenada operació Kitchen: un lleig assumpte d'Estat que, presumptament, implica alguns homes forts del govern Rajoy. La Kitchen agreuja el mal moment del partit conservador, afectat d'una greu crisi d'identitat i d'un pobre lideratge polític. Tots dos motius es troben fortament relacionats. Si la caiguda del comunisme va posar en un compromís a la socialdemocràcia clàssica -que es va quedar sense discurs propi davant d'un liberalisme convertit en l'única alternativa creïble-, el crac financer del 2008 ha noquejat els partidaris de les privatitzacions massives i de la desregulació dels mercats. Amb raó o sense, el centre dreta s'ha quedat sense un argumentari que soni convincent. Ni queda ja molt que privatitzar ni sembla que les privatitzacions millorin massa la gestió dels serveis. La globalització ha servit per abaratir la cistella de la compra, però també ha precaritzat la feina i retallat sous. En el discurs polític, els serveis socials, el transport públic, els llenguatges identitaris -feminisme, nacionalismes, etc.- i l'ecologisme cotitzen a l'alça, mentre que la reducció d'impostos, el cotxe dièsel i les revàlides de batxillerat ho fan a la baixa. Són bucles que donen voltes i voltes -a una generació conservadora li segueix una altra progressista i viceversa-, però no només això. Cal adaptar-se als reptes que plantegen les diferents èpoques, que no sempre requereixen les mateixes solucions.

Si et quedes sense identitat pròpia -en una terra de ningú entre el nacionalisme robust de Vox i el disseny urbà de Cs-, l'alternativa conservadora només pot passar per un projecte que transmeti serietat i confiança. De fet, en l'imaginari col·lectiu espanyol, el punt fort dels populars rau en el camp econòmic: és la creença, molt estesa entre les classes mitjanes, que la dreta gestiona millor l'economia que els partits d'esquerra. És clar que aquesta asseveració resulta discutible, però no parlo tant de fets com de conviccions generalitzades. La ideologia de l'espanyol mitjà tendeix a l'esquerra, però la butxaca de les classes mitjanes bascula cap a la dreta. Lleugerament i només quan referma el temporal d'una crisi, és clar. Però aquest pèndol és real i operatiu. O, almenys, ho ha estat fins ara.

Pablo Casado ha tingut dos anys per formar un equip i plantejar una alternativa econòmica i social que transmeti confiança i es trobi a l'altura dels temps. Ni ho ha fet ni sembla que ho hagi de fer. Roman immòbil, eclipsat en un context de teatralització contínua. Necessita oferir serietat i això només s'aconsegueix amb treball i equips solvents. Per ara, no en té cap dels dos. I el temps se li està acabant.