Quan l'any 1665 Robert Hooke va analitzar en el seu microscopi diferents teixits vegetals, es va trobar amb una estructura similar a la d'un rusc d'abelles, a cadascuna de les seccions de les quals va anomenar «cèl·lules», diminutiu del llatí cella (cel·la). Les cèl·lules serien, per tant, les cel·les que componen la vida i, així mateix, les unitats més petites que podem considerar éssers vius. La vida tancada en un minúscul cubicle constitueix, al meu parer, una imatge representativa del que ha succeït en aquests últims mesos. La societat, que es vol lliure, ha hagut de contenir-se fins al punt de perdre molts dels seus drets, encara que hagi estat de forma temporal. No deixa de resultar curiós que sigui precisament en l'organització, en l'estructura, en la submissió de les llibertats al dictat dels tècnics, on s'estigui jugant la partida. A Europa, l'organitzada Alemanya ha sortit més ben parada que una Espanya poc previsora. Però alguna cosa similar ha tingut lloc si mirem als grans blocs: l'Extrem Orient i Oceania (Taiwan, Corea de sud, Singapur, Nova Zelanda) s'han comportat com el primer món, mentre que Occident -en general- està enllaçant una onada de contagis amb una altra. Sigui com sigui, la imatge de la cèl·lula -primer tancats durant el confinament per, a continuació, tornar a l'acostumat d'una forma precipitada i caòtica, com en una metàstasi- forma part ja de la història de la pandèmia a Espanya, de nou el país amb pitjors xifres d'Europa.

I alguna cosa hi haurà d'estructural quan, una per una, les diferents crisis -la financera de l'any 2008, amb l'enfonsament de les caixes d'estalvis, i ara la sanitària- s'acarnissen amb nosaltres. Quines serien les causes? L'absència d'elits i la seva mala selecció? La redacció de lleis i reglaments? La manca de tradició industrial i, per tant, de saber fer empresarial? La construcció de qualsevol manera d'un Estat autonòmic que s'ha mostrat costós i ineficaç? Una actitud a curt termini, incapaç d'assumir els costos de pensar en el futur? Segurament una mica de tot plegat i una mica més. Perquè, en realitat, ningú sap explicar-nos què ens passa exactament ni per què som incapaços de respondre amb encert als desafiaments. Portem anys amb un atur estructural sense parangó en el món civilitzat i ningú fa res al respecte. Portem anys amb un sistema educatiu en caiguda lliure i ens perdem en batalles ideològiques i plantejaments emocionals. Arriba el coronavirus i Espanya ofereix les pitjors dades europees en baixada del PIB i en destrucció d'ocupació, a més de la pitjor recaiguda del nostre entorn en la segona onada. I amb un buit de lideratge: Pedro Sánchez carregant el pes sobre les autonomies i les autonomies fent-ho sobre el govern central, sense coordinació ni cap previsió. Falla el disseny, improvisat a cop d'urgències parlamentàries: el meu vot a canvi d'alguna cosa.

Si un organisme viu és un conjunt de cèl·lules, les nostres fa massa temps que estan funcionant desordenadament. I no només això. El pitjor és la boirina que ens envolta, la incertesa i la falta de confiança que no ajuda a entendre el que passa. Què fem pitjor que els altres i per què? I així seguirem mentre no ens aturem a pensar els motius i a executar les solucions: unes solucions que no siguin simples pedaços ni falsos remeis.