24 de setembre de 2020
24.09.2020
Diari de Girona

Medicines

23.09.2020 | 23:36
Medicines

A la meva mare, quan jo era petit, se li inflaven els turmells, pobra. No es podia posar les sabates o se les calçava amb un esforç dolorosíssim. A vegades l'ajudava jo, la qual cosa em proporcionava una estranyesa sense límits: la que sempre he sentit davant el cos i els seus capricis. Un cop, al cinema, es va treure les sandàlies per descansar, i quan va acabar la pel·lícula no li entraven. Va haver de sortir descalça, del braç del meu pare, de la mà dreta penjaven les sandàlies com dos ocells morts. Era estiu i diu que el terra del carrer cremava com la planxa d'una cuina. La gent la mirava perquè la gent mira, generalment, per fer mal. La gent no et mira quan vas feliç perquè acabes d'aprovar un examen, per exemple, sinó quan vas plorant perquè t'acaba de deixar la xicota.

El metge va dir que retenia líquids. Aquest era el problema. En algun lloc he escrit que jo associava llavors el sintagma «retenció de líquids» amb l'acaparament d'oli. Parlo dels anys cinquanta del passat segle, quan encara hi havia tràfic de productes de primera necessitat. Es deia estraperlo. A una veïna meva l'havien detingut per tenir la banyera plena d'oli que revenia al detall. O sigui, que en la meva imaginació retenia líquids, com la meva mare. Eren il·lícits els turmells de la meva mare? Pertanyíem a una família de traficants?

Tot eren preguntes.

La mare va començar a prendre llavors unes pastilles que en el prospecte posava que contenien «acetazolamida». Vaig aprendre tot el que sé en els prospectes dels medicaments de la meva mare. Vaig buscar aquesta paraula al diccionari i servia, en efecte, per evitar la retenció de líquids, potser per evitar la presó, vaig pensar jo. El cas és que ahir vaig anar al cinema i em vaig treure les sabates per descansar els peus durant la pel·lícula. Quan va acabar se m'havien inflat per la calor i em va costar molt posar-me'ls. No obstant això, la idea d'haver-me convertit en un retenidor de líquids em va espantar. Vaig pas a pas, inexorablement, prenent les mateixes medicines que la meva mare a mesura que em faig gran. Em va preguntar si m'estic convertint en ella i si aquest és el destí de tot ésser humà abans d'expirar. Acetazolamida, en fi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit