No és estrany que l' Artadi es despengi amb acusacions ridícules per un article de dues setmanes d'antiguitat. No és estrany, perquè la pobra té un problema de retard. Vull dir que, ocupada com està a anar de botigues, a la pelu, a fer-se les ungles, a assajar el moviment de cabell fins que quedi moníííssim, a emprovar-se sabates, a mirar modelets, a encarregar taula al Lloc On Sopa El Tot Barna, a l'spa, a jurar per Snoopy, a decidir entre Baqueira i el golf i a deixar-se veure pel carrer Tusset, llegeix els meus articles amb retard.

El retard no és culpa seva, ella fa el que pot i és una tia hipermegaguai, o sigui, tia, és que ser pija no és fàcil, s'hi ha de dedicar temps, a vegades em molaria ser una nyorda de Ciutat Meridiana, porfa, que ni té agenda ni té obligacions socials ni té res, però només a vegades, després vaig a Sutton i se'm passa, tia, ka fort, tia.

No és mala persona. Ni tan sols té res contra Espanya, al contrari, li agrada tenir minyones espanyoles. Entre ser tan bona dona i el poc temps que li queda per formar-se, s'aprofiten d'ella. JxCat volia atacar aquest diari, i va decidir -amb bon criteri- que ho fes la més babaua de la colla per si la cosa sortia malament, com quan van entabanar la gent per enfrontar-se a la policia mentre ells es quedaven a casa. I l'Artadi va picar com si li haguessin posat al davant una bossa de Louis Vuitton. El resultat va ser el ridícul més espantós i un efecte bumerang que li ha esclatat a la cara, cosa que no importa, perquè entretinguda com està aquests dies amb la moda tardor-hivern, ni se n'adona.

M'acusava de masclista i xenòfob, per criticar que la senyora de Vivales s'endugui calents, per ser vos qui sou, 6.000 euros al mes. Devia maleir que la dona no fos a més negra i lesbiana, i així acusar-me també de racista i homòfob. Aquella pancarta que van penjar a la Generalitat en favor de la llibertat d'expressió, li provoca el mateix rebuig que un Rolex d'imitació, oix, quina cosa més ordinària.

No va entendre l'article, pobreta. Que estudiés a Harvard -o això ens volen fer creure- només significa que en aquesta universitat no exigeixen saber llegir. Mirar fotos de revistes potser en sap, no seré jo qui ho negui, però llegir escapa a les seves capacitats, després de fer-ho es queda en blanc com si li haguessin negat l'entrada a Pachá. Tant és, l'analfabetisme no impedeix ser polític llacista, al contrari, mirant el personal es diria que atorga punts. Venen eleccions, i la lluita per ser ungits pel Vivales i entrar a les llistes és aferrissada, cal fer mèrits amb la consort, tot sigui per un sou que permeti anar de botigues cada tarda a l' upper diagonal, porfa, Carlas.

Els intents de fer callar els dissidents -el meu cas no és únic- mostren la republiqueta totalitària que ens esperava si se'n sortien. Per sort, aquestes quatre tietes no se'n podien sortir de res que no fos quedar per berenar en una granja. És igual, a l'Elsa no li cal la republiqueta, doneu-li un parell de maletes de viatge i una targeta de crèdit i serà feliç. Excepte que aquell dia tingui preocupacions fonamentals, com dubtar entre posar-se blonda verda o llana vermella, tia, això sí que és superheavy. No diguem si se li trenca una ungla just abans de sortir, fuah, quin megapal.

Porfa, Elsa, tia, no em diguis masclista, que ja veus que tracto tan malament els ximplets com les ximpletes. A mi, a igualtat no hi ha qui em guanyi.