25 de setembre de 2020
25.09.2020
Diari de Girona

Girona monàstica

24.09.2020 | 23:32
Girona monàstica

Des del 13 de març vivim una situació d'anormalitat variable. Des del confinament total al desconfinament total amb variacions i matisos. Fet i fet la situació és que contra les previsions inicials l'estiu no ha estat normal i enfilem la recta de la tardor i d'un llarg hivern sense solució de continuïtat i amb la perspectiva que l'oxigen que ens havia de proporcionar l'estiu no ha arribat.

Aquest context pandèmic afecta la vida econòmica, les pautes de sociabilitat, l'activitat cultural, el lleure, l'esport, el turisme. L'impacte potent de la covid-19 ens acostuma a noves pautes de comportament que en alguns casos haurem de considerar ja irreversibles. S'ha desfet del tot la ironia o el somriure condescendent que despertaven els turistes japonesos amb mascareta; ara tots som japonesos!

Vull referir-me ara al turisme. En algun moment ens havíem pensat que el turisme era motor de tot i ens movia una pulsió quantitativa: quants més millor. I d'altra banda havíem supeditat una bona part de les polítiques culturals a la demanda directa generada pel turisme establint una inversió de prioritats que subordinava a la dimensió turística la dimensió ciutadana de l'oferta cultural associada als visitants.

Aquesta situació ha canviat. Ha arribat un moment d'asserenament, de pacificació del turisme a la ciutat. Hem passat del paroxisme incessant a la tranquil·litat pacífica. Ben mirat és un bon punt. S'han acabat les aglomeracions, els grups massius, les riuades de gent, la irrupció incessant dels autobusos. Algú podria pensar que hem tornat al punt zero, però la realitat ho desmenteix. Girona ha assolit ja un lloc entre les destinacions amb atractiu turístic i cultural. Segueix havent-hi visitants a Girona; menys, sens dubte i no prou per recuperar el pols de l'oferta hotelera i de restauració de la ciutat. Però proliferen les visites en petits grups; grups familiars, grups d'afinitat, petites visites guiades. El silenci sepulcral d'algunes hores a la plaça de la Catedral contrasta amb d'altres de més animació amb grups pujant i baixant les escales i fent-se fotografies «de pose» al peu de l'escalinata. Mantenim el mateix potencial que ara ha de ser objecte d'una explotació més gradual, més sensible, més delicada.

S'ha acabat la precipitació. Hi guanyen les visites pausades, hi guanya la sensibilitat i la poesia de la monumentalitat. Tot es veu diferent perquè tot es mira d'una altra manera.

És en aquest context que adquireixen un valor singular algunes iniciatives. D'una banda, la «Girona episcopal» que des de fa uns anys estableix una entrada conjunta i un itinerari compartit entre les dues catedrals de Girona, per ordre Sant Feliu i la Catedral, el Museu de la Catedral i el Museu d'Art en el Palau episcopal. Si Girona havia tingut històricament fama de ciutat levítica, els productes culturals i turístics que se'n poden derivar són una demostració palpable que en el passat és veritat que Girona era una ciutat en el seu clos històric de muralles, fortaleses, esglésies i convents. Una ciutat de monges i capellans! De nobles i hisendats també. I sobretot de menestrals i artesans que essent més queden més tapats però que no podem oblidar perquè sinó no entendríem l'especialització i la jerarquització socials que s'establien en les societats de l'Antic Règim.

Ara apareix amb encert una nova proposta sota el títol de «Girona monàstica. Sant Pere de Galligants i Sant Daniel, encontres i desencontres de dos monestirs benedictins». Aquesta proposta uneix dos monestirs amb el fil tangible del curs del Galligants i una passejada amable pels senders ombrejats que uneixen els dos monestirs amb una etapa a la Font del Bisbe. És una visita guiada, de pagament modest, amb explicacions i passejada incloses, amb refrigeri final, amb apunts sobre la vida dels dos convents: un monestir de monjos a Sant Pere i un de monges a Sant Daniel. Tots dos units per la Regla de Sant Benet i tots dos d'una antiguitat reculada.

Tenim doncs una nova eina lluny de la massificació; grups reduïts, visita pausada en la calma de la vall ombrosa i la visió en calma de dos claustres emblemàtics del romànic, en un cas, i del romànic i el gòtic en l'altre, de dos esglésies de factura elegant, dos monestirs a peu de l'espadat de la ciutat emmurallada, resseguint un curs fluvial.

La iniciativa que comparteixen el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Sant Pere de Galligants i el monestir de Sant Daniel arriba en un moment oportú. Es tanquen algunes oportunitats (no hi haurà Fires massives) i se n'obren d'altres com aquesta i unes altres s'adapten activament a la nova situació com Temporada Alta. La qüestió és trobar respostes i propostes en una època de canvi, com aquesta Girona monàstica.

No cal dir que la innovació en les propostes és el camí per recuperar una part de l'activitat perduda. Si en algun moment es va arribar a pensar que la ciutat podia morir d'èxit ara tot s'encamina a assegurar que el redreç de l'activitat impedeixin que la ciutat visqui una apacible decadència fins a la inanitat. Calen revulsius de dinamització, calen exemples com el que comentem, cal obrir noves finestres d'oportunitat sabent també que ara és el moment de recuperar el pols de la ciutat per la ciutat mateixa i els seus habitants. El redreç comença de portes endins i es reforça de portes enfora.

Per acabar. Si hem dit que Girona era una ciutat de muralles, fortaleses, esglésies i convents és indubtable que encara queden recursos per explorar: tres castells a Girona per exemple o els itineraris quotidians dels vestigis de la història (elements històrics que han sobreviscut en establiments comercials...), o la Girona dels convents gòtics i posteriors pensant en Sant Domènec i el conjunt de convents reciclats després de la desamortització (Mercè, Sant Josep, Carme, Caputxins-Institut Vell...) i tots aquells que foren i ja no són, començant pel convent que dona nom a la plaça de Sant Agustí, o el que en dona a l'avinguda de Sant Francesc.

En temps de covid noves respostes per demostrar que la ciutat no para encara que tot canvia i es miri d'una manera diferent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook