La llum es va apagar de sobte en un 14-M, que ha deixat de ser la data del sorprenent triomf de Zapatero el 2004 per convertir-se en el dissabte en què Sánchez va clausurar el país sencer el 2020. La segona temporada sempre decau, però serveix almenys perquè el president de Govern es prengui complerta venjança del seu teòric rival. Pablo Casado no es faria ni una foto al costat d' Isabel Díaz Ayuso, així que Sánchez concedeix honors de cap d'Estat a la presidenta provincial de Madrid. Les esposalles transversals no es van quedar curtes en banderes, perquè la Villa y Corte és capital de tantes coses.
El president va vacunar Díaz Ayuso contra les veus conservadores que volen eliminar-la. Sánchez la va escoltar tan atentament com si la seva interlocutora fos Margaret Thatcher. El lema subjacent és «jo m'ho puc permetre», una altra exhibició de sang freda en un primer ministre amb 120 diputats i la necessitat d'enganxar mitja dotzena de carros aliens si vol que prosperin les seves idees.
La nova parella de la vida política espanyola està junyida al jou de la ciutat que habiten, Madrid y cierra España. No importa que mitja dotzena de comunitats haguessin recorregut a confinaments parcials, el drama dels guetos pandèmics només aflora quan copeja a les essències madrilenyes.
Sánchez apadrina Díaz Ayuso en un duet romàntic, destinat a amagar que la suma d'ineficiències només pot il·luminar una ineficiència superior. Pretenen liquidar el virus a comissions, i ni tan sols en al·lusió a les que pagava Bárcenas. La cerimònia compartida no només rehabilita la presidenta sobrepassada per la seva tasca, perquè va arribar al càrrec creient que únicament exigia vociferar clixés sobre ETA i l'independentisme. En enllaçar-se en una causa comuna, tanto monta y monta tanto, identifiquen els culpables, aquests ciutadans que no estan a l'altura dels seus governants.
