Desfer-se del pròxim molest ve de molt enrere, perquè ja Caïm va matar Abel amb una maixella d'ase. Però Caïm era molt primitiu. El verí, una cosa molt més sofisticada, va arribar mil·lennis més tard. Sòcrates va ser un dels primers a provar els seus «avantatges» quan el van condemnar a un glop de cicuta possiblement barrejada amb opiacis i vi per suavitzar altres «efectes secundaris». Agripina va matar al seu marit Claudi amb un plat de bolets (amanites) per obrir pas cap al tron al seu fill Neró, que després es mostraria tan desagraït. Cleopatra es va suïcidar amb el verí d'un escurçó per evitar la vergonya de ser exhibida pels carrers de Roma encadenada al darrere de la quadriga d' August.

La moda d'enverinar va arribar a França des d'Itàlia amb Caterina de Médicis que, segons explica Alexandre Dumas a La reina Margot, va matar per error al seu fill Carles amb un bonic tractat de falconeria, a l'estil del que succeïa en un monestir medieval on un llibre d' Aristòtil «assassinava» fins que la trama va ser descoberta per fra Guillem de Baskerville a l'estil Sherlock Holmes. Ho explica Umberto Eco a El nom de la rosa. Però cal reconèixer que com a enverinadors ningú va superar César i Lucrècia Borja, que van utilitzar l'arsènic amb generositat per lliurar-se de tots els que els importunaven. Més a prop del nostre temps, investigacions recents han determinat que Napoleó va ser enverinat a Santa Elena, mentre que Herman Göering va evitar la forca després del judici de Nuremberg gràcies a una càpsula de cianur que va aconseguir obrir-se camí fins a la seva cel·la, i que Rasputín va aguantar dosis de verí que haguessin fet caure a un cavall i el príncep Yusupof va haver d'acabar amb ell a trets. Agatha Christie va anomenar Estricnina a la seva primera novel·la per deixar clares les seves preferències, i l'opositor búlgar Giorgi Markov va ser punxat en una cama a Londres amb un paraigua enverinat.

En els últims anys s'obren pas altres substàncies perquè «avui les ciències avancen que és una barbaritat», com ja deia La verbena de la paloma del mestre Bretón. Una autòpsia va revelar que Iàsser Arafat va morir el 2004 assassinat amb poloni, com li va passar a l'espia rus Alexander Litvinenko a Londres el 2006. Kim Jong-Naim, germà exiliat i loquaç del dictador nord-coreà, va ser assassinat fa tres anys a l'aeroport de Kuala Lumpur quan dues dones li van ruixar la cara amb una neurotoxina molt potent coneguda per les sigles VX. Semblant al que el Mossad havia intentat anys abans a Amman amb el palestí Mechaal, que va sobreviure. L'última moda en això dels enverinaments és un altre agent neurotòxic desenvolupat en els laboratoris soviètics de la Guerra Freda i conegut com Novichok. L'exespia rus Sergei Skripal va ser contaminat al tocar el pom de la porta de casa seva de Londres, prèviament impregnat amb aquesta substància. Tant ell com la seva filla Yulia van salvar la vida, encara que no va tenir tanta sort un agent de la policia britànica que investigava el cas.

I així arribem a Alexander Navalny, un conegut opositor de Vladímir Putin des del 2012, que va ser candidat a l'alcaldia de Moscou el 2013 on va obtenir el 27% dels vots, i que no havia deixat de criticar-lo des de llavors. No era un perill imminent però per al Kremlin era el que aquí anomenaríem una mosca collonera i als EUA, que tampoc són molt refinats, en diuen «una molèstia al cul». Una molèstia que empitjorava a mesura que la situació bielorussa feia aflorar els nervis per la proximitat i baixava la popularitat de president (85% el 2015 i 60% ara). El cas és que Navalny es va trobar a morir, literalment, poc després de pujar a un avió que va haver de fer un aterratge d'emergència per atendre'l. Pel que sembla va beure al seu hotel una ampolla d'aigua enverinada. L'escàndol va ser tan gran que va obligar les autoritats russes a permetre el seu trasllat a Alemanya uns dies més tard, potser amb l'esperança de que llavors ja s'hagués difuminat el rastre de la substància ingerida. No obstant això, metges alemanys han trobat en el seu cos restes de Novichok, el mateix que li van administrar a Skripal. I resulta que aquesta substància, com el poloni d'Arafat i de Litvinenko, no és fàcil d'aconseguir i està a l'abast de molt pocs laboratoris, el que significa que qui la fa servir no té inconvenient a deixar empremta, com a advertència per a altres si segueixen molestant.

No vull insinuar que el president de la Federació Russa sigui al darrere del que ha passat, tot i el seu conegut passat a les files de la temuda KGB soviètica. El responsable és el sistema, que no entén el que és una democràcia perquè Rússia mai n'ha tingut, i que interpreta la discrepància com una amenaça. Sense excloure que alguns funcionaris vulguin fer mèrits pel seu compte. Sigui com sigui, el resultat és inadmissible perquè a Rússia avui s'enverina més que a la cort papal dels Borges, encara que molt em temo que això acabarà amb algunes sancions simbòliques perquè la realpolitik s'imposarà recordant-nos que necessitem a Moscou en escenaris tan distants com Síria, Ucraïna i Líbia. I perquè el que ha passat tampoc ha causat gran commoció dins de Rússia, es veu que hi estan habituats. Per això molt em temo que Navalny, que afortunadament es recupera i vol tornar al seu país, no serà l'última víctima d'un règim que no sap acceptar les discrepàncies i que seguirà desenvolupant noves i imaginatives maneres d'enverinar als adversaris.