O falten metges o sobren malalts. Espanya tenia el 40% menys de metges i infermeres per cada 100.000 habitants respecte a la mitjana de la UE abans de la COVID-19. Ara, el coronavirus ha disparat els malalts i el resultat és una pandèmia forta i una sanitat feble. Sentim parlar de les mesures que es prenen i veiem que entre aquestes no hi ha contractar el personal sanitari necessari, per tant cal emmalaltir menys perquè no ens curaran tant.
Sospito que ja s'ajusta la demanda a l'oferta i que hi ha gent aguantant un 40% més el seu malestar per no empitjorar la situació dels centres de salut o per no empitjorar per estrès o per contagi en ells. Els usuaris del sistema sanitari hem de cuidar el metge i la infermera, almenys tant com ens cuiden ells a nosaltres i, en conseqüència, emmalaltir un 40% menys i, si no és possible, tenir un 40% més de paciència.
Si tot i així es decideix acudir al metge, cal telefonar moltes més vegades per ser atès. Quan s'aconsegueix, l'acte mèdic dura menys temps perquè es reparteix el mateix horari entre més malalts. A les consultes telefòniques està assegurada la distància interpersonal en l'espai, però no en el temps: doctor i malalt senten al clatell l'alè del pròxim pacient. El millor és portar el relat dels símptomes ben preparat perquè el normal és que, a la poca estona de començar a escoltar-lo, el facultatiu tingui fet el diagnòstic i prescrit el tractament. En les consultes telefòniques, els metges desenvolupen el sentit clínic, tan apreciat en l'atenció primària actual com ho va ser l'ull clínic entre els generalistes d'abans.
El que més perjudica els metges a l'hora de ser contractats és que són personal i això els converteix en despesa corrent, quelcom contra què estan carregades de prejudicis les administracions. Si hi hagués un robot o un programa informàtic per tractar els malalts de la COVID-19 que es pogués comprar, constés com a inversió i acontentés empresaris una altra cara faria. Si hi hagués escassetat seria per acaparament.
