Dijous de la setmana passada el president Torra va aconseguir una altra fita important en el seu esforç imparable per dur Catalunya al decaïment i la irrellevància. La darrera boutade de l'estadant de la Casa dels Canonges ha estat dir-li al president Sánchez que és un bon tros de quòniam. Chúpate esa, presidente! I tot plegat perquè en una entrevista a La Sexta Noche, el de La Moncloa va gosar dir una cosa tan evident com que si Torra és finalment inhabilitat, ho serà perquè s'ho haurà guanyat a pols en negar-se per activa i per passiva a complir la llei; la mateixa llei que el faculta a ser president. Naturalment, a partir d'aquí, el jutge no té altra opció que aplicar la norma, que és, precisament, allò que dona carta de naturalesa a la justícia. Un raonament tan lògic que pot ser entès per qualsevol persona mínimament informada i amb plenes facultats mentals. Al president Torra, però, aquesta argumentació no li agrada i, amb la subtilesa que el caracteritza (recordem la seva referència a les possibles conseqüències de l'àpat de botifarra amb mongetes), ve a dir, ras i curt, que Sánchez és un tanoca. Quanta audàcia! Quanta finezza! La política de la Generalitat ha arribat a uns nivells de sublimitat mai vistos als annals de la diplomàcia catalana.
Doncs bé, com Pedro Sánchez i tantes i tants altres, jo també penso que a Torra se'l jutja no perquè exercís la llibertat d'expressió, que és un dret que avui a Catalunya pot exercir tothom que vulgui sense que cap servei d'ordre públic ni cap jutge li digui res. No, al senyor Quim Torra se'l jutja per col·locar una pancarta partidista, no a casa seva, com tanta gent fa, sinó per fer-ho a l'edifici públic per antonomàsia de tots els catalans, al Palau de la Generalitat. Un edifici del qual, i gràcies a la mateixa llei que vulnera, ell només n'és un resident legítim però temporal. En paraules de Xavier Vidal-Folch: «No se'l jutja per ser titular de la presidència de la Generalitat sinó per -presumptament- delinquir en el seu exercici», i això és molt diferent del que tant Torra com l'independentisme en general ens volen fer creure.
El president de la Generalitat, a més, ens sorprèn sovint amb sortides singulars que diuen molt de la seva coherència política. Un exemple recent és l'exhortació (o prohibició?) que fa als catalans de no viatjar a Madrid per tal de no contraure la COVID-19 i portar-la a Catalunya. Ell, però, sense que l'haguessin convocat, va assistir voluntàriament com a espectador a la vista al Suprem que es va celebrar dijous passat a Madrid només per poder «muntar el numeret» i, de passada, aprofitar l'avinentesa per desdenyar un cop més el president del Govern espanyol bo i adreçant-li l'amable salutació de referència. L'acompanyaven, a més, el vicepresident Pere Aragonès i la consellera de Presidència, Meritxell Budó; i la comitiva no va ser més llarga perquè les normes sanitàries no els ho van permetre. La conclusió lògica, doncs, és que qui creu que no està obligat a complir la llei també deu pensar que té dret a fer el contrari del que predica. Al capdavall, la comunitat fidel s'ho empassa tot, i que Catalunya estigui a la cua de totes les comunitats autònomes en despesa social per càpita (Sanitat, Educació i Serveis Socials) deu tenir una importància relativa. L'important de debò és menystenir el representant del pervers Govern espanyol.
Anys enrere, el president Tarradellas va dir que en política es pot fer tot menys el ridícul. Últimament, però, a Catalunya, els nostres representants fan el ridícul de manera repetida i ostentosa i, de passada, ens el fan fer a tota la ciutadania. Soc d'aquells que més d'una vegada hem sentit l'orgull de ser catalans gràcies a una trajectòria llarga i profitosa de seny, formalitat i bones maneres que ha estat l'admiració de propis i estranys. Malauradament, aquest orgull s'ha anat perdent i ara sentim vergonya aliena en veure el poc nivell que demostren molts dels nostres representants. És evident que avui, tal com apunten Esculies i Giró, la Generalitat ha perdut marca i pateix, amb més profunditat i amb pitjor diagnòstic, una crisi de reputació com la del Barça. Tot i així, sense perdre l'esperança i nedant contra corrent, som molts els que encara maldem per recuperar el prestigi malbaratat i perdut injustament.
