Al llarg de la vida, sense necessitat de demanar-li permís a la memòria, es presenten situacions que ens serveixen de mirall. La genètica, certament, és la que determina la nostra vida. De res serveix ser la voluntat duradora que s'esforça. No, de res: voler no és poder. Hi ha coses que s'aprenen, però d'altres són la lliçó tramitada per endavant, transmeses a través dels nostres gens. Tots tenim les nostres limitacions, sí, les mateixes que determinen el nostre estat d'ànim i ens frusten. Negar el que és obvi és entrar en un estat progressiu d'insatisfacció.
La desigualtat està sempre present en la nostra vida. Amb regularitat veiem les seves asimetries, la majoria són identificables, una altra cosa és que no vulguem veure-les.
Fa pocs dies, asseguda al costat de la costa, vaig poder veure que al costat del joc de la imitació, es descomponen moltes larves. Crec que les xarxes socials ens animen a trastornar-nos: mai he vist tanta estupidesa solta, i tanta necessitat d'aparentar el que no som. Per a molts, les vacances d'estiu han estat l'itinerari per donar-se importància i després mostrar-ho en les xarxes socials. El desig d'instal·lar-se en el brillant no ens deixa veure les nostres limitacions. Ni tots som guapos, ni tots som llestos, ni tots tenim el iot de Cristiano Ronaldo. És el moment de desenvolupar els nostres dons i deixar l'absurd món de l'aparença. La felicitat s'executa de dins cap a fora. Donar-li un altre context és haver de buscar constantment la llum artificial de les coses. Nosaltres, els humans, a diferència dels animals (són feliços amb molt poc), som la forma de la nostra vestidura. A vegades penso que sota de molts barrets només hi ha cabell. La genètica és l'única que multiplica el nostre perfil o el deixa reduït a una pura fantasia. Som el «bon viatge» que en néixer es topa amb els nostres gens i en barrejar-se amb el bullici troba els impediments recomanats amb el naixement. Llavors, diguin-me: voler és poder?
