La decisió del Govern socialista de tramitar l'indult als presos del procés ha provocat una forta tempesta política. La interpretació benèvola seria que el sanchisme segueix fidel a si mateix: no hi ha cap veritat que compti perquè no hi ha memòria. Aquesta és la lectura que planteja Ciutadans, entestat a no trencar les seves vies de diàleg amb La Moncloa. No, per ara. No, mentre el president jugui a dues bandes o fins i tot a tres, si tenim en compte el pacte tàcit de provocació mútua que manté amb Vox. El PSOE vol el poder a Catalunya amb ERC i els comuns, i el poder al País Basc amb el PNB, i el poder a la Comunitat de Madrid amb Cs, i el poder en el govern de la nació amb qui faci falta. D'aquesta manera, Sánchez no faria més que estirar la corda del temps fins que arribi la primavera amb totes les partides obertes i llavors decidir. A hores d'ara ja ningú dubta que aconseguirà aprovar els pressupostos i mantenir viva la legislatura uns anys més.

Cal, però, una altra lectura menys amable, que exigeix ??interpretar les decisions de govern dins d'un context i no aïlladament. De les declaracions de Pablo Iglesias a la Llei de Memòria Democràtica, de la polèmica absència de Rei en el lliurament de despatxos a Barcelona a la tramitació dels indults, els passos de govern no ens parlen tant d'una conjuntura com d'una estratègia que apunta a dinamitar l'abraçada signada el 78.

A vegades el que és obvi és obvi i no cortines de fum, tinta de calamar que confon el votant. En aquest escenari ens endinsaríem en una segona Transició, un moment constituent que supera el passat i el nega, el declara anatema, una falsedat, una mentida. L'acostament dels presos etarres, l'indult al procés, la reescriptura de la història al servei d'un canvi profund de la cultura política del nostre país, la demonització de la dreta democràtica i el debilitament de la Corona tracen el perímetre d'unes aliances impensables fa una dècada. I tot això succeeix amb l'aquiescència i la complicitat d'unes elits econòmiques desitjoses de preservar la seva quota de poder. Per descomptat, el principal damnificat, com sol succeir en la història d'Espanya, seria el poble, nosaltres.

Les dues lectures no són incompatibles ni contradictòries. Sánchez pot voler jugar amb uns i amb altres i de la mateixa manera que les Parques decidir en quin moment es talla el fil del destí. Però un cop oberta la caixa de Pandora difícilment hi ha marxa enrere.

Creuar el Rubicó marca una estació d'arribada.

El 78 sembla arribar a la seva fi i amb això la seva prosperitat, les seves dècades de pau. Ni tan sols una pandèmia amb milers de morts, ni una crisi econòmica encara tot just insinuada, han desviat el curs polític. Tocqueville va saber veure que la substància d'un país és la seva cultura, tant o més que les seves institucions. I és la nostra cultura democràtica la que porta massa temps ferida, fins al punt que ja no coneixem el valor de les paraules. Creure que la Brussel·les burocràtica limitarà els danys causats per la nostra irresponsabilitat té alguna cosa d'ingenu, encara que és cert que sense la liquiditat contínua del Banc Central Europeu seríem un país trencat. Ho som moral i culturalment. Potser és una conseqüència del 78, però em nego a acceptar-ho. Són els seus enemics els que han omplert de rancor el país i no nosaltres. Són els seus enemics els que ens condueixen al desastre i no els que creiem en la llei, la pau i el perdó.