a Constitució Espanyola estableix que el Consell General del Poder Judicial estarà integrat pel president del Tribunal Suprem, qui també el presidirà, i per vint membres nomenats pel Rei per un període de cinc anys. Per als últims elegits, aquest lapse temporal va expirar al desembre de 2018. És a dir, a hores d'ara fa gairebé dos anys que tenen el mandat caducat. Per la seva banda, la Llei Orgànica 3/1981, de 6 d'abril, del Defensor del Poble estableix que aquest òrgan serà elegit per les Corts Generals per a un període de cinc anys. Francisco Fernández Marugán és l'actual Defensor del Poble, càrrec que ocupa «en funcions» després d'expirar el mandat de l'anterior designada ( Soledad Becerril) fa ja més de tres anys. Així mateix, quatre magistrats del Tribunal Constitucional (entre ells, el seu president i la seva vicepresidenta) han esgotat des de novembre de l'any passat el període per al qual van ser designats.

Les Corts Generals són les encarregades de l'elecció d'aquests càrrecs i, per això, igualment les culpables d'aquesta anòmala situació que afecta tan greument a diverses institucions de l'Estat. La majoria necessària per a les renovacions (tres cinquenes parts dels seus membres) comporta la necessitat d'arribar a acords entre diferents formacions que representin un ampli espectre parlamentari. Davant tan evident com lamentable realitat, els grups polítics es tiren la culpa uns als altres, però el seu vaivé de retrets no soluciona el problema, que ja s'ha prolongat molt més del que és tolerable.

Més enllà d'analitzar la incapacitat dels partits a l'hora de complir les seves obligacions, és urgent una profunda reflexió sobre el mètode d'elecció d'alguns d'aquests òrgans, sobretot dels vinculats amb el poder judicial i el Tribunal Constitucional, que requereixen d'una independència i una separació de la resta de poders en general i de les sigles polítiques en particular, perquè la seva funció jurisdiccional, la seva presa de decisions i la seva imatge d'autonomia, neutralitat i submissió únic a el Dret es percebin amb claredat i nitidesa per la societat.

Hi ha la qüestionable i perillosa tendència a estendre la legitimitat política sorgida d'unes eleccions a alguns àmbits completament allunyats de la dinàmica partidista. És més, es pretén que la legitimitat democràtica acabi sent la raó de ser d'òrgans el fonament dels quals, iles funcions, es troben a les antípodes de l'escenari polític. La trista realitat és que, a dia d'avui, l'elecció dels membres de Consell General del Poder Judicial i dels magistrats del Tribunal Constitucional es planteja com un repartiment de quotes entre els partits, en funció de l'envergadura dels seus grups parlamentaris. Tants diputats i senadors tens, doncs tants llocs de vocals del Consell General del Poder Judicial i tants magistrats del màxim òrgan defensor de la Constitució et toca triar. Aquesta forma d'entendre les renovacions institucionals, a més de suposar una tergiversació de l'esperit de les normes que regulen els nomenaments, degenera inevitablement en una perversió del sistema.

Com és lògic, aquesta greu qüestió ha transcendit fora de les nostres fronteres. El Grup d'Estats contra la Corrupció (GRECO), dependent del Consell d'Europa, ha tornat a alertar-nos en el 2020 sobre la manca d'independència judicial si no modifiquem el sistema d'elecció de vocals del Consell General del Poder Judicial. En concret, ha recomanat realitzar una avaluació del marc legislatiu que regeix l'òrgan de govern dels jutges i els seus efectes sobre la independència real i la percebuda d'aquest òrgan respecte a qualsevol influència indeguda. Ja en el 2018 el mateix grup va publicar un informe que concloïa que Espanya no complia quatre de les onze recomanacions efectuades en el 2013 i que les altres set s'havien complert només parcialment.

Gran part de l'assumpte es va originar l'any 1985, quan la Llei Orgànica del Poder Judicial va modificar el mètode d'elecció dels membres del CGPJ. Fins llavors, les Corts Generals només triaven a vuit dels seus vint vocals però, després d'aquesta reforma, es va ampliar la designació a la totalitat dels seus membres. Curiosament, a partir d'aquell moment les promeses dels dos grans partits de país han anat variant en funció de trobar-se al Govern o a l'oposició. Tant PSOE com PP han portat als seus programes electorals i defensat vivament el canvi en el sistema d'elecció quan no han exercit el Poder Executiu, oblidant automàticament el seu compromís a l'arribar al Palau de la Moncloa. Per tant, tot sembla indicar que, incomprensiblement, la legitimitat política s'ha convertit en un seriós problema democràtic, ja que es pretén una vegada i una altra imposar-la en àmbits que li han de ser aliens.