Aquesta setmana hem assistit a una nova denegació d'un projecte referent d'energia renovable a Catalunya. El projecte era el primer que la Ponència de la Generalitat estudiava a l'Alt Empordà. No cal que recordi l'oposició històrica de la comarca a qualsevol projecte eòlic amb l'excusa que malmeten el paisatge. L'any 2005 vaig proposar a l'Ajuntament de Figueres que posés un aerogenerador en alguna rodona de la ciutat per fer pedagogia i trencar el malefici de l'Empordà. És molt important posar el primer parc, per mostrar que no passa res, que es pot conviure amb molins de vent, que Don Quijote ja ho feia. El parc que han tombat és dels que em fan mal, perquè és un model innovador: una combinació de generació fotovoltaica reforçada amb generació eòlica, un parc híbrid. Per què és important la hibridació? Perquè les dues energies es complementen. El vent bufa a partir de la tardor fins a principis de primavera, mentre que la intensitat del sol comença a la primavera i acaba a la tardor. Ambdós recursos, vent i sol, cobreixen cap a 4.500 hores de generació elèctrica.

El parc proposat és de 7 MW fotovoltaics i 4,2 MW eòlics. Només li falta l'emmagatzemament amb bateries per ser el parc perfecte. La seva ubicació resol el problema de l'impacte paisatgístic perquè es situa al costat de les infraestructures viàries, l'N-II i la C-31 que va a la Bisbal, al costat de les línies de tren d'ample ibèric i d'ample europeu, fins a situar els dos aerogeneradors en terrenys industrials propietat de Cimalsa, empresa pública de la Generalitat. El parc fotovoltaic se situaria al costat del polígon amb una superfície de 4,5 Ha. La posició del projecte és ideal per superar totes les reticències del conservadorisme antirenovable pel fet que es fa en sòl industrial i al costat de les infraestructures. Un projecte així no hauria de suposar cap viacrucis administratiu; hauria de ser com amb les plaques fotovoltaiques als teulats, només s'hauria de comunicar per l'evidència del lloc on se situa.

Doncs no. Com ja ens ve acostumant la Ponència d'energies renovables, el projecte va ser desestimat. Si aquest projecte no es pot fer, a l'Alt Empordà no se'n podrà fer cap més. Era l'oportunitat de trencar un malefici, una resistència absurda a tot el que és renovable. És evident que aquí, com en el nostre projecte d'autoconsum o en el de Port Aventura, la ponència es mostra poc intel·ligent, avaluant tots els projectes pels mateixos patrons, sense considerar que hi ha projectes que són referents i que marquen un camí a seguir, ja sigui per atributs com l'aposta per l'autoconsum o pel seu plantejament tècnic innovador.

El camí renovable que Catalunya ha de fer és més difícil de realitzar que a altres regions espanyoles pel fet que la llei del 2009 va frenar el seu desplegament, i partim d'una situació molt desfavorable. També perquè tenir una generació nuclear del 52% de l'electricitat produïda fa difícil generar molta energia renovable: és impossible que el 48% restant sigui renovable pel fet que ni l'energia nuclear modula la seva potència adaptant-se a la generació renovable, ni el vent i el sol s'adeqüen a l'energia que no cobreix la nuclear. Per tant la penetració renovable s'haurà d'anar fent a mesura que les centrals nuclears tanquin a partir del final del decenni. Mentre no hi arribem s'haurà d'implantar una quantitat que s'estima en 6.270 MW fotovoltaics i 4.090 MW eòlics.

El camí a fer és gairebé impossible pels obstacles que ha de vèncer. Primer per la resistència de determinats actors del territori, veient només l'impacte paisatgístic i obviant els avantatges en llocs de treball i coneixement que comporten les noves instal·lacions. Però després, encara més difícil és la obtenció dels permisos de la Ponència d'energies renovables, un nyap fabricat per la llei de 2019 per tenir content a tothom: Medi ambient, Energia, Cultura i Agricultura. És aquí quan hem descobert que la Ponència tenia una dinàmica trituradora de projectes amb raonaments que no són racionals ni sovint intel·ligents, com el cas que ens ocupa.

Dels 39 projectes de parcs fotovoltaics analitzats (sobre els 77 presentats) la Ponència n'ha declarat viables 23, amb una potència de 184 MW, i no viables 15, amb una potència de 165 MW. Pel que fa als projectes eòlics, s'han presentat 74 projectes, dels que fins ara se n'han analitzat 47, dels quals 27 s'han considerat viables amb una potència de 1.088 MW, i 20 no viables amb una potència de 708 MW.

La Ponència s'ha afegit a la preocupant dinàmica que es troba immersa Catalunya amb barreres urbanístiques pel desenvolupament de la indústria. Tant les renovables com la indústria fa molts anys, 20 almenys, que estan fugint cap a la franja d'Aragó. Hem incorporat criteris urbanístics absurds, fruit d'alguns arquitectes de la senyoreta Pepis, com per exemple les barreres per pujar altures de naus industrials per sobre 12 m., les negatives a plaques fotovoltaiques sobre teulats en alguns municipis, o com la llarga tramitació de qualsevol POUM que fa que molts projectes industrials siguin inviables per necessitar 6 anys (o 20 anys) per realitzar-se. O es canvia la dinàmica, o Catalunya continuarà perdent pes econòmic. L'Alt Empordà està en declivi i necessita un canvi de model. La seva posició permet una logística excel·lent i una generació renovable destacable. Cal enderrocar les barreres que frenen el futur. Hauríem de començar per reformular la Ponència anti-renovables i dissenyar-ne una d'operativa, que no estigui viciada per interessos que res tenen a veure amb la transició energètica.