Crec que hi ha persones que, en estar fetes per ser reunides, no entenen que a dia d'avui la vida es lliura en solitari. La convivència que està a l'empara de la diversió està passada de moda. Veig que al costat de les profunditats es perden els que no tenen vida interior; sí, els mateixos que fins fa res eren la forma completa del buit. Al llarg de la història hem vist que els éssers humans podem renéixer moltes vegades... Però, és clar, en altres èpoques eren mestratge de saviesa i ara som uns autèntics «gilipolles».
És legítim anhelar. És clar! Però els que ho fan (no s'adonen) que tot allò que no es viu, i es pensa en excés, és un compost imaginari absorbit pel record. La vida és el sentit que nosaltres li donem, per tant, és el moment de deixar de fabricar quimeres i veure la realitat amb el valerós gest de la intel·ligència. La fragilitat ho trenca tot. És apropiat recordar que al cementiri no es balla, ni es fan cotillons de Nadal; allà tot és descomposició amb olor de cuc i larva. Als que ja estan parlant de Nadal, els proposo un pla meravellós, sí: arribar a final d'any amb vida i baixar les escombraries en bata i amb un bon pijama de franel·la. Tenint en compte que ara amb la pandèmia tot és caprici de mort, el millor i més apropiat és lluitar per la nostra vida i per la dels nostres semblants. La COVID-19 hi és... No, no se n'ha anat.
Ja està bé d'excitar el record; a la fi, si seguim així, la nostra societat es tornarà maldestra i poruga. La vida, en definitiva, no pot ser un absurd espectacle decorat amb caps buits. Llavors, diguin-me: quins plans tenen per Nadal? Jo (somric), poder treure les escombraries en bata. Bé, sota el pijama de franel·la portaré una lligacama vermella. Amb glamur i sobretot amb vida!
Ja ho va dir Oscar Wilde: «Perquè el que viu més d'una vida ha de morir més d'una mort».
