No vull bronques amb ningú. Bastant pateixo amb les que tinc amb mi mateix. Però, si t'estan tot el dia provocant, al final saltes. Jo procuro saltar imaginàriament, al llit, mentre espero la son com qui espera l'autobús. Penso, per exemple, en un polític (o política, pesta de genèric) que ha insultat la intel·ligència dels contribuents, i m'embranco amb ell en una violentíssima discussió. Les baralles imaginàries no fan mal a ningú. Els crims imaginaris tampoc. Si vols matar algú de forma fantàstica, fes-ho. La víctima ni se n'assabentarà. Aquest és un dels aprenentatges fonamentals per a la vida. De petit, vaig desitjar la mort d'un professor que ens castigava picant-nos amb el regle a la punta dels dits (molt dolorós) i resulta que es va morir. Vaig passar molt de temps sentint-me culpable. Cada vegada que sonava el timbre de la porta em posava pàl·lid: donava per descomptat que es tractava de la policia, que m'havia descobert. La meva mare em preguntava tota l'estona què dimonis em passava, però mai vaig confessar, malgrat que em va torturar amb interrogatoris habilíssims. No volia acabar a la presó. Aquest ha estat un dels pocs objectius clars que he tingut en la meva vida: el de no acabar a la presó.
Va resultar alliberador i decebedor al mateix temps descobrir que amb la imaginació no es matava. Ni tan sols aconseguies que a l'altre li sortís un furóncol. Exonerat d'aquest superpoder, vaig començar a desitjar la mort de més persones de les que hi caben a la guia telefònica. Un dia vaig pensar que potser moltes d'aquestes persones, abans d'adormir-se, desitjaven també la meva i em va semblar molt saludable aquest intercanvi de desitjos insatisfets. Si mates algú (imaginàriament, insisteixo) dimarts a la tarda, no t'embrancaràs en una discussió amb ell dimecres al matí. Dimecres al matí és mort, encara que el tinguis al teu davant, intentant provocar-te perquè li rebatis això o allò altre, però sobretot això. «Això» sol ser la situació política. No discuteixo amb ningú sobre la situació política perquè després m'agafa cremor d'estómac. Aquí ve, per cert, la son, puntual com el 666, que és l'autobús que condueix el diable.
Bona nit, amics i enemics.
