Felipe González va ser president del Govern d'Espanya del 4 de desembre de 1982 al 4 de maig de 1996. A l'haver de la seva trajectòria, s'hi ha d'anotar la universalització del sistema educatiu, del sistema sanitari i de la seguretat social, la modernització de les infraestructures, la pacificació d'un exèrcit amb vel·leïtats colpistes, l'entrada a la Comunitat Econòmica Europea i, en general, la transformació d'un país que, a empentes i rodolons, començava a tastar les engrunes de l'estat del benestar.

Al deure de la seva gestió, s'hi inscriu la pràctica d'una política econòmica neoliberal amb una reconversió industrial brutal i unes retallades dels drets dels treballadors que van provocar les primeres vagues generals de la democràcia organitzades pels sindicats. Alhora, va convocar un referèndum per continuar a l'OTAN desdient-se de la promesa de sortir-ne. Però res és comparable amb els escàndols de corrupció que van esquitxar la seva última etapa de govern relacionats amb el finançament il·legal del partit.

A més, el desgast polític va anar augmentant per la utilització fraudulenta de fons reservats en la guerra bruta contra ETA i per l'aparició dels GAL que involucraren membres del govern, tot i que el mandatari sempre va negar tenir-ne coneixement.

Aquest breu recordatori és necessari perquè, malgrat les llums i ombres d'aquells governs socialistes, el saldo global va ser positiu, com admeten els seus detractors més conspicus.

Ara bé, per quins set sous es despenja un polític jubilat en defensa de la Transició, de la monarquia i d'una concertació nacional amb l'oposició per aprovar els pressupostos?

És normal que desitgi combatre la demagògia de Podem, un partit que qüestiona el «règim del 78» i aposta per una «república plurinacional amb dret a l'autodeterminació».

També és lògic que denunciï la subordinació a l'independentisme perquè, per a ell, és una contradicció pactar amb qui no creu que Espanya hagi de continuar com un país unit.

Tot plegat ajuda a entendre el xerraire de mena que és favorable a un consens amb PP i Ciutadans, encara que sigui una opció inviable. Però així actua el consumat comediant.

És a dir, les seves opinions, a vegades provocadores, responen a la metàfora que va encunyar el 19 d'abril de 2006 en el programa El loco de la colina, de Jesús Quintero. En l'entrevista va assenyalar que «els expresidents sempre som gerros xinesos grans en departaments petits» i que «se suposa que tenim algun valor, per tant ningú vol llençar-nos a les escombraries, però fem nosa a tot arreu».

No és del tot cert que faci nosa. Com més s'acosta a les posicions liberal-conservadores més a la vora és d'ocupar un lloc rellevant en els cenacles dels poderosos.