El mundanal soroll

Quan ho va escriure no es referia a la contaminació acústica, al soroll físic de la pluja, del vent, del tro, el barbull de la mar, la fressa dels carruatges, el so constant i monòton d'alguns menestrals, artesans i jornalers o el brogit de la gent produït per la veu humana baladrera, sinó que denunciava sobretot la brega dels claustres universitaris, el sectarisme, l'endogàmia i les ambicions personals d'alguns docents per aconseguir una càtedra. Fray Luis estava fart dels companys de feina, de les seves badomeries i impostures que el van portar a la presó perquè era un jueu convers, de la seva xerrameca balda, buida, aparentment culta, quan tot era retòrica insubstancial vanitosa.

Però si aquesta era la intenció de Fray Luis de León, sempre s'ha interpretat el seu vers d'una altra forma, atès que la majoria de les persones ignoren les enveges i travetes entre la casta universitària, l'adulació, els intercanvis de favors i privilegis mai gratuïts, la petulància i especialment la ignorància de molts catedràtics en aparentar que saben molt, i saben ben poc. Aparença ben portada.

Un escriptor molt influent, Juan Benet (1927-1993), explicà en un brillant article una experiència personal molt sucosa del món universitari evidenciant la mediocritat de molts professors. Quan estudiava enginyeria de ponts i camins va sentir enaltir un catedràtic, però quan assistí a les classes li semblà un ésser anodí i mediocre. Ho va explicar a uns professionals del seu ram que li contestaren:

- Certament, com a professor és insubstancial, molt dolent, però on destaca és en el taller; és dels millors professionals i experts.

La vida comportà que l'articulista es relacionés laboralment amb ell i s'adonà que era com a enginyer un personatge sense gaire interès. Ho va comentar i li respongueren que tenia raó, però en canvi era dels millors projectistes en el mercat dels enginyers. Passat un temps treballà amb ell. Desanimat per la seva incompetència, ho va dir a uns amics i aquests certificaren la seva valoració, tanmateix l'advertiren que era molt bo com a professor i tècnic enginyer.

Alguns sorolls objectius de la naturalesa són molt renouers, es fan sentir. Però durant el llarg període del confinament de nou el silenci físic recuperà els espais urbans i també els paisatges. On nosaltres vivíem i vivim allunyats, un paratge deshabitat, pràcticament al llarg del dia cap brogit mecànic esquerdava el silenci, però tampoc la remor humana.

Un esclafit d'un tret, l'espetec d'una branca esqueixada pel vent, el lladruc dels gossos, la piuladissa enervant dels ocells cridaners, els bramuls dels animals boscans, el gall matiner que vanitosament trompeteja el quiquiriquic triomfal i una discreta tempesta, ens resultaven més fragorosos, inclús atribuíem dins d'aquest mar de silenci sons a coses silents, com l'esclat del sol a l'alba, el murmuri del ventijol acaronant suaument les fulles del blat de moro o notàvem amb més intensitat bulliciosa els rompents de la mar. Inventàvem sonoritats, posàvem tons, subtilitzàvem les coses callades del paisatge tot posant veus a gratcient.

Quan es viu en una realitat concreta a voltes alguns sons ens passen desapercebuts per la seva permanència quotidiana i queden integrats o absorbits pel silenci. Al costat de casa dels pares hi passa una riera i mai apreciarem el borbolleig del corrent, de tal forma que quan algun amic es quedava a dormir, l'endemà preguntava quin era la remoreig que havia sentit a la nit i ens miràvem no entenent el que deia. El pare exclamà que es referia al xiuxiueig líquid de la riera lliscant rostos avall.

Fa anys es va fer un estudi comparatiu d'hàbits de conducta social entre ciutadans de diversos països europeus. Va resultar que Espanya és on la gent es comporta en públic de forma més estrident i grollera, amb una total desconsideració vers el proïsme. En cap estat europeu les persones vociferen tant i, fins a altres països mediterranis de fama d'esvalotats i xerrameques, són més atents quan estan en presència d'altres.

Una de les coses que emfatitzava és la manera com en els bars, en els restaurants, els espanyols necessiten cridar l'atenció de tothom estentòriament i s'adrecen als desconeguts amb un «eh, tu!». Mai fan servir el mot «perdó» després de cometre un acte molestós.

Només cal veure com es porten molts individus pels carrers o a les platges per constatar que són persones ordinàries i irrespectuoses, no sols amb els que estan al costat, sinó també amb el medi ambient, ja que ho embruten tot i sembla no importar-los destrossar el mobiliari urbà, els espais públics o les pertinences alienes. Uns vertaders cafres.

En aquest període trist i allargassat provocat per la pandèmia hem pogut comprovar el desmanec amb les mascaretes inservibles, que molts les han abandonat a gratcient, sabedors de la seva mala acció i faltant al civisme més elemental. Potser podríem aplicar-ho als que tiren papers al carrer o no llencen la bossa d'escombraries al contenidor corresponent.

La contaminació acústica (sons exagerats, crits, forts decibels) ha convertit Espanya en un dels països més sorollosos del món; si anem al bar o al cafè la televisió emet sons que pertorben, que destorben a l'hora de conversar o és un equip musical que xiscla com un possés.

Ànims i que tinguem sort!