Presidentorra troba que l'autonomia és una molèstia per assolir l'única cosa important en la seva vida, que és la republiqueta, ves, quina vida tan trista i miserable. És el que tenen les lleis, que suposen una molèstia per a aquells que sempre voldrien fer el que els dona la gana. La Constitució és una altra molèstia per a Presidentorra, i la Llei Electoral, i el Codi Penal, i el Codi de Circulació, i el Codi Civil i, en fi, totes les lleis, inclosa la de la gravetat, tan feliç que seria ell si les seves galtes no tinguessin tendència a desplaçar-se cap al centre de la terra, torçant-li la boca de tal manera que impedeix que ningú se'l prengui seriosament. I els pits. I les natges. Sí, la de la gravetat és probablement la llei que més nosa li fa.

La solució de Presidentorra és fàcil, les ments simples solen trobar solucions igualment simples. Si les lleis fan nosa, no es compleixen i ja està. Així, un dia, un se salta Constitució i Estatut amb la mateixa alegria que beu un got de ratafia, i anuncia l'adveniment de la republiqueta. Un altre dia ignora la llei electoral, que ja veus quina llei més emprenyadora, aquesta que no permet fer propaganda política en edificis públics. Jo soc el president i la Generalitat és meva. Posats a ignorar, ara pot ignorar la seva inhabilitació encadenant-se a la taula del despatx i entestant-se a signar cada decret que li posin al davant. No valdran ni el paper en què estan impresos, com ell no val ni les sabates velles que porta, però el cas és riure.

Per Presidentorra i els llacistes, tot el que obstaculitzi els seus desitjos ha de ser menystingut, obviat i, si pot ser, eliminat. Primer les lleis i tot seguit les persones. Tothom que no somiqui pels presos, no s'indigni quan la llei castiga els delinqüents o no voti el que ha de votar, ha de ser ignorat, i si no es deixa ignorar, suprimit. Sense lleis i sense ciutadans que pensin, Presidentorra seria feliç, fins i tot encara seria president en lloc d'un simple ex. A aquest ritme Catalunya tindrà tants expresidents condemnats com jo exdones.

Un d'aquests ex, el Vivales, s'ha afanyat a mostrar-li suport: «Al teu costat, Presidentorra». Ha sigut sincer: ja estan tots dos de costat, al calaix on es guarden els expresidents, els trastos inútils i altres embalums que, aquests sí, ens suposen molèsties als catalans.