Quan acabes moderant aquelles reaccions més explosives dels teus anys d'inexperiència i apliques un baix to a gairebé tot, una de les contraindicacions és que les persones que t'envolten s'hi acostumen amb una solvència desconcertant. Amb el pas dels anys et tornes, sobretot, al·lèrgic al conflicte, i més quan aquest el consideres superflu o una pèrdua de temps. Sospeses què respondre i què no davant una sortida de guió, i d'alguna manera aprens a destriar quines coses mereixen un maldecap i quines no. Et sorprens a tu mateix, perquè en altres vides tendies a saltar davant determinats exabruptes, però ara apliques una recepta sense origen definit segons la qual mantenir la contenció té més recompenses que la reactivitat. Per tant, acabes descobrint que la resta de la gent et veu com una persona tranquil·la i reflexiva, i quan trenques aquest supòsit t'adones que es queden completament descol·locats, talment com si estiguessin observant algú que no coneixen. El problema és que de la mateixa manera que t'has tornat moderat i comprensiu amb algunes nimietats, la paciència se t'acaba molt més de pressa davant aquelles coses que sí consideres greus i injustes. Quan això passa, quan et trobes amb persones interessades o mentideres, manipuladores o mesquines, notes que aquell misteriós autocontrol que s'havia apoderat de tu desapareix de cop i ressorgeix una versió de tu en plena ebullició argumental. Això és perquè, en el fons, vivim en un món de màscares on ho refiem tot al que creiem saber d'una persona (és a dir, el que se'n projecta selectivament a les xarxes socials i professionals) i no el que realment en sabem. Ens conformem amb el relat i no amb els seus matisos, perquè ens hem desentrenat com a lectors de la mirada aliena. I, és clar, quan algú decideix exercir de si mateix i no deixar-se jutjar o teledirigir, sempre hi ha qui ho veurà com una brusquedat, quan del que es tractaria és d'acceptar que les persones no són ciències exactes. Que tenen mals dies i que tenen tot el dret a emprenyar-se, a defensar que tenen raó davant d'una mala actitud o d'un prejudici. És trist haver de recordar-ho, però és que tot construint bàlsams ens hem oblidat que si et punxen, normalment surt sang. A l'esfera professional, per exemple, hi ha qui se serveix de la incertesa general i l'escassetat d'expectatives per etiquetar les persones amb una frivolitat alarmant. Però faríem bé de no oblidar que les opinions alienes, per més que en diferim, sempre poden ajudar-nos a millorar les nostres.
