La terrible degradació de la premsa catalana es concreta més que en cap altra circumstància en l'antiamericanisme atroç, en l'odi tribal al president Trump. Emergeixen totes les tares: la judeofòbia, l'anticapitalisme, i és un escàndol que La Vanguardia tingui aquest que fa dir-se Francesc Peirón de corresponsal. Sembla cosí dels que tiraren les Torres, amant de l' Arafat i dels pitjors enemics del món lliure. Amèrica i Israel són les dues grans batalles. Catalunya ens ha entretingut massa. Hem pensat massa en Catalunya, que no és res, ni val per a res, ni significa res al món. Catalunya és una joguina més del món lliure, i de fusta. No tenim cap importància. El món no ens mira. Nosaltres mirem el món i depenem de com s'arregli per tenir un destí o tenir-ne un altre. Som Amèrica, som Tel Aviv, i cada vegada que ho oblidem fem el ridícul i hem de disculpar-nos, com va passar amb el poca-pena de Zapatero. Quina vergonya, aquell desgraciat! Jo no sé d'on ens ve, aquest odi a Amèrica. De veritat que no entenc d'on ens surt el cuc, la ràbia, la derrota estructural que cal per odiar la idea que inspira els Estats Units i que Trump encarna. Un empresari obrint-se pas en la fosca. Un home lliure que es rebel·la contra la derrota moral que per a qualsevol país lliure signifiquen els Clinton i els Obama. No sé des de quan una terra d'emprenedors com Catalunya pot odiar qui millor representa el lideratge del món lliure.
Massa sovint oblidem qui som i ens fem els palestins, i ens fem les víctimes, i ens fem els que la culpa és d'un altre. Quina Catalunya empresària, vertebrada, digna i lliure podria estar en contra de Trump i ser favorable a aquest que fa dir-se Biden? Vivim de derrotes que no són nostres, assumim derrotes que no ens pertoquen. El que més s'assembla a Catalunya, a la Catalunya que és dolç i digne imaginar i projectar, és Donald Trump. El que més s'assembla a la Catalunya que existeix malgrat les opinions i el sectarisme és la Catalunya que arrisca els seus diners, fa els seus negocis i vol que la seva llibertat creativa sigui respectada. Entre Trump i la CUP, entre Trump i Podem, entre Trump i Esquerra, i l'actual Convergència, és on hi ha el debat: entre la prosperitat i la misèria, i la resta ve després. Massa sovint oblidem el que ens identifica, el que ens dóna sentit, en el que el nostre negoci es basa. No som terratinents, no som funcionaris. Necessitem la llum, necessitem l'esperança. No entenem que Torra ens ha enganyat. No entenem que Puigdemont ens va abandonar. Som tan idiotes que pensem que el president Pujol «ens» va robar. No puc entendre d'on ho hem tret, ni qui ens va ensenyar a ser tan pobres, tan vençuts, tan miserables. De veritat que no puc entendre que un català seriós i que no té un coàgul al cervell pugui odiar el president Trump. Jo entenc que Enric Juliana és una pobra minyona de Badalona, i Francesc Peirón un que li frega el pis quan la minyona ha d'absentar-se perquè els senyors la prenen a la Costa Brava. Però no sé entendre aquesta manera tan barata, tan mesquina, tan miserable d'odiar el president Trump. ¿Si no entenem l'amenaça xinesa, si no entenem el mur mexicà i que no ens podem relacionar com si fóssim iguals amb els països que no paguen els Drets Humans, si no entenem que tots venim de Jerusalem i que tots som Jerusalem, quin sentit té ser independentistes? Quin sentit té ser catalans? Què vol dir ser catalans? Voldria saber-ho. Voldria que tu ho sabessis, i que m'ho expliquessis, perquè potser no val la pena. Si ser català vol dir no poder dir-li a una dona que el feminisme no té res a veure amb la feminitat, per encabat ser condescendent amb les tiranies islamistes que fan servir les dones com si fossin tovallons, jo prefereixo ser qualsevol altra cosa. Jo ja sóc qualsevol altra cosa. El català sóc jo i no hi ha cap català viu que escrigui millor que jo en aquesta pobra llengua. No crec que hi hagi ningú que entengui Catalunya millor que jo. Precisament per això puc dir que els que més la defensen, més la destrueixen, i que els savis de Twitter són un càncer, i que una bomba atòmica que caigués sobre tots els que avui escriuen sobre aquesta derrota seria molt més útil i productiva que posar-nos a distingir entre graus d'error, de barra i de misèria. Ho hem dut tan lluny que necessitem un accident que sembli natural i que sigui teològic. Una desgràcia que sembli fortuïta i que sigui menstrual. El que li passa a Catalunya ja no es pot parlar, s'ha de precipitar. Cal acceptar que es matin les cèl·lules bones a canvi que es matin urgentment les nefastes. El conjunt buit és massa gran, les inèrcies són la viva imatge del terror, hem estat derrotats de tantes maneres que si una dia vingués la victòria ja no sabríem ni distingir-la.
Catalunya Dogville, com Nicole Kidman. L'única diferència és que els únics culpables que hem d'incendiar som nosaltres.
