Despertar del confinament fent temps no contacto amb vosaltres per motius personals, soc com aquella persona que ha dormit cinc mesos li treuen una bena dels ulls i el primer que dic què se n'ha fet de la meva ciutat ? Una ciutat semblava desbordar pels quatre costats, donava la impressió que Girona descobria el món i el món descobria Girona i s'ho menjaria tot.
Havíem triplicat el món de la restauració abans es tenia en compte l'obertura de bars al Barri Vell -les botigues al Barri Vell quasi han desaparegut-. Fa uns sis anys va aparèixer un Vol Gastronòmic amb inspiració al Pont d'Eiffel entre Santa Clara i el Pont de Pedra per anar-hi a menjar amb polèmica inclosa, fins que arriba la seva retirada ja programada. Enguany Temps de Flors no s'ha celebrat per la pandèmia era un esclat de gent, però havia crescut tant que s'havia sentit a dir si podia morir d'èxit ja que ofegava la ciutat i els gironins que viuen al Barri Vel tenen dificultats per sortir de casa.
Els balcons llueixen tot tipus d'ideologies polítiques sense mesures ens agradi o no, sense respectar festes ni dates fa la impressió que sempre estem de celebracions jo també he penjat banderes i m'agrada però quan havia passat tot fora, ara unes brutes, descolorides pels anys que porten penjades. La nostra estimada Plaça del Vi sembla un plató de teatre, a cada balco diferents signes, llaços grocs, cares de polítics, banderes, els vespres espectacles varis seguits per personatges coneguts i persones reclamant o al·legant coses diferents.
La Rambla Argenteria una desconeguda, 17 establiments segons informacions han tancat, persianes pintades i abaixades, desolació total, diuen ha estat el confinament una mica tot abans ja havien tancat establiments dels anomenats nostres per no tenir continuïtat.
Hi va haver uns anys la Rambla de Girona no hi havia una sola taula nosaltres treballàvem els diumenges la gent de fora es feia creus que essent un lloc idoni les cadires i taules estaven recollides i lligades.
Ara les terrasses neixen com els cargols hi ha llocs que una terrassa és correcte d'altres no vull esmentar noms, no vull fer mal a ningú és incongruent que la gent mengi en un lloc que sanitàriament no s'hauria de permetre. Les terrasses han envaït la via publica diuen han perdut espai per la nova normativa, tanques de formigó al cul de la Lleona, tot plegat és un desgavell.
Fa temps que no trepitjo Girona, la gent diuen «Carme, sentiries tristesa». De fet el Barri Vell ja ens el varen canviar fa anys, l'època del senyor Nadal va ser l'època de bastides, dels sorrejats de façanes, de desaparèixer cablejats elèctrics coneguts com teranyines del cel, rètols, banderoles plàstic, tot portava un ordre llavors es va despertar d'aquella Girona grisa i negra fins tenir una Girona que enamora. Vaig ser feliç veient aquella transformació.
Les terrasses dins el nucli urbà els veïns es queixen pel soroll és difícil tenir tothom content si tots volem manar ja no en parlem dins els locals tenim normes i la convivència és la que ens les fa complir això de portes endins. Però ara el que ens tocarà és creure de cares a fora i la cosa és molt diferent.
Després d'aquesta pandèmia mai més res serà igual començant per nosaltres mateixos tots hem canviat sigui per el confinament o pel que ens hem trobat al sortir al carrer tenim coses vetades coses que no podem fer i fèiem sense que ningú ens poses cap obstacle. Quan era petita la mare em deia aquell gos porta morrió per no mossegar; ara diria als nens mira quin gosset tan maco no fa res, pregunto per què els essers humans no de Girona, del món sencer, anem amb la boca tapada, tan perillosos som? Què ha passat?
Reconec escric adolorida, ara és notícia tema Fires. Degut a la pandèmia hem perdut moltes coses i grosses, Olimpíades, Havaneres, Setmana Santa i molt més. No està tot prou complicat amb aquesta segona onada sembla estem patint, hi ha coses no s'haurien de debatre, algú dirà que jo no tinc res a perdre doncs no és veritat, sí, no tinc cap negoci però els meus sentiments, el patiment dels demés els dono un preu molt alt. Els nostres pares i molta gent varen obrir acabada una guerra sense tenir res , quan dic res és res, tot era per fer treballar treballar.
Ara cinc mesos de confinament, gent sense feina, està tancant molt comerç. Però n'hi ha alguns que s'han posat a treballar fort i a oferir. És la força i l'esforç de la supervivència, ha estat i serà molt dur però no es pot tirar la tovallola, vull «La Girona que jo estimo». Els nens han tornat a les escoles tot és un món nou per a ells i per als mestres per haver fires no serem millors ni pitjors ara estem davant d'un nou món no vaig en contra de ningú estimo Girona, les tradicions i la Cultura, penso ho he demostrat però si en aquests moments hem de canviar no ens toca cap més remei que donar un canvi a les nostres vides que cal pensar i respectar.
Aquesta és la meva visió després del confinament , cuideu-vos i cuidem-nos tots. Amb un record més que especial per els que ens han deixat al llarg d'aquesta pandèmia, la gent de les residències, els nostres avis, els que encara pateixen, els que treballen per tots nosaltres del primer a l'últim del món sanitari que englobi la paraula «Hospital Clínica Residència i pels que lluiten perquè una solució ens arribi ben aviat.
(*) Filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora de Girona
