Si ets milionari, vell i lleig, desconfia de les jovenetes que et declaren el seu amor, o millor encara, desconfia de l'amor, que aquest tren ja t'ha passat. Si Josep Maria Mainat hagués tingut present tan savi consell, no s'hauria casat amb una jove i guapa alemanya, i per tant aquesta no l'hauria -presumptament- intentat matar. Però en Mainat és un dels més fervents llacistes, i si és capaç de creure en la republiqueta, també ha de ser capaç de creure's prou atractiu perquè amb els seixanta llargament passats, caigui rendida als seus peus una vintanyera. Igual que el món ens mira, que tot Europa rebrà la Catalunya independent i que ho tenim a tocar, aquesta europea espaterrant s'ha enamorat de la meva bellesa, la meva intel·ligència i la meva virilitat.
Sé prou que tots els homes poden caure en aquest parany. Douglas Murray, a La masa enfurecida, escriu una gran veritat: «Entre les maneres de poder gairebé exclusivament femenines, la més evident és una que es basa en una capacitat que les dones -no totes, però sí que moltes- posseeixen i els homes no, a saber: la capacitat de tornar bojos els membres de l'altre sexe, d'alienar-los». No crec que sigui tant una crítica a les dones com als homes, la majoria dels quals, en edat provecta, ens creiem encara prou atractius per seduir jovenetes. Però encara que tots els homes siguem víctimes potencials, n'hi ha que ho són més, n'hi ha que porten tatuada a la cara la seva ingenuïtat, o si no és a la cara, és al pit i en forma de llaç groc.
- Quina vida tan miserable porto aquí, tant de bo pogués enxampar un marit amb diners -diu en aquests instants una senyoreta en qualsevol país llunyà.
- He sentit a parlar d'un lloc anomenat Catalunya, on es creuen qualsevol cosa que els prometin, sigui un nou país, sigui amor etern -ha respost una amiga seva.
I ja estan totes dues estalviant per comprar un bitllet d'avió a Barcelona.
Tots els oprimits catalans són ara mateix al punt de mira de senyoretes casaderes de tot el món, ja que la seva credulitat absoluta sol anar acompanyada de comptes corrents formosos, segona residència, piscina i sopars als millors restaurants. No és estrany que hi hagi cua per venir a compartir amb ells tanta opressió: en la salut i en la malaltia, d'acord, però sobretot, en l'opressió, que no falti l'opressió, que prou misèria he passat al meu país.
Deu ser cosa del destí, que la notícia del matrimoni Mainat sortís a la llum precisament ahir, tercer aniversari del dia que els líders llacistes van prometre als seus fidels l'impossible i irreal, i aquests s'ho van creure, traient-ne com a molt un cop de porra, i això els més afortunats, que n'hi ha que ni això. L'1-O no va ser res més que una gran declaració falsa d'amor, per mirar d'aconseguir-ne beneficis particulars, encara que fos perjudicant els incauts que ja s'imaginaven un futur de color de rosa, sempre més junts estimant-nos, res no podrà trencar el nostre amor i Europa i el món beneiran el nostre enllaç. Tot mentida, tot una gran enganyifa perfectament orquestrada que només es creuen il·lusos com en Mainat.
En la política i en l'amor sempre n'hi ha que ens volen entabanar pel seu propi benefici. Però en la política i en l'amor, el que no pot ser, no serà. I acabarà malament.
