03 de octubre de 2020
03.10.2020
Diari de Girona

Del caucas a l estret de malacca ; breu apunt d analisi geopolítica

03.10.2020 | 06:00
Del caucas a l estret de malacca ; breu apunt d analisi geopolítica

El dia 27 de setembre Armènia i l'Azerbaidjan varen reprendre velles hostilitats pel control de l'enclavament de Nagorno-Karabakh, un dels anomenats «conflictes congelats» sorgits de la implosió de la Unió Soviètica i que de tant en tant s'activen.
Amb molt menys ressò mediàtic, fa uns dies es va publicar que França, Alemanya i el Regne Unit havien acordat trametre una comunicació diplomàtica conjunta a l'ONU per fer palès el seu rebuig a la vella reivindicació xinesa sobre les aigües de la Mar de la Xina Meridional, que des de fa temps –un altre conflicte antic– intenta fer valer –sovint per la via dels fets consumats– la seva sobirania sobre els arxipèlags Spratly i Paracel –reclamats també per altres estats riberencs com Vietnam, Filipines, Malàisia i Brunei. Es tracta d'illots gairebé deshabitats però amb implicacions estratègiques força importants, atès que el que ara són aigües internacionals segons la convenció de Dret del Mar, passarien a ser mar territorial de sobirania xinesa.
Aquests dos conflictes tan distants geogràficament i històrica tenen més en comú del que pugui semblar. Només cal agafar un mapa per veure que la zona reclamada pels xinesos és al bell mig d'un autèntic laberint d'illes i estrets, tancat pel coll d'ampolla de l'estret de Malacca, i en menor mesura pels de la Sonda i Lomlock, pels quals passa gairebé la meitat del tràfic mundial de mercaderies! Pel que fa al litigi de Nagorno-Karabakh, i sense menystenir altres factors –mai n'hi ha només un quan esclata un conflicte armat– com les velles arrels històriques i religioses del conflicte, és un fet –mirem un altre cop el mapa– que el sud del Caucas és un passadís natural de persones i mercaderies entre Àsia i Europa; una vella cruïlla de pobles i religions en equilibri sempre inestable, i per on ara passen gasoductes i oleoductes que van del mar Caspi fins als mercats mundials. Per esmentar-ne els més importants, l'oleoducte Bakú-Tiflis-Ceyhan, que va fins a Turquia, i el gasoducte Iran-Armènia.
Són, tots dos indrets, el que els experts en geopolítica anomenen «corredors energètics»: oleoductes, gasoductes, línies elèctriques i rutes marítimes que relliguen productors i consumidors. No és estrany que els mercats segueixin amb força inquietud la situació actual a Nagorno-Karabakh atès el risc d'escalada que podria desestabilitzar la ja precària economia global. Les grans potències també s'ho miren de prop des de fa temps. Uns –el grup de Minsk– per mirar de cercar un acord; altres com Rússia o Turquia tenen vincles sòlids i preocupants amb els bel·ligerants, que fan témer una possible extensió del conflicte.
Napoleó deia que per conèixer la política exterior d'un país només li calia saber la seva ubicació geogràfica. La globalització és també energètica, i per tant el que passi al Caucas o a l'estret de Malacca pot afectar molt directament el nostre, potser no tan llunyà, racó de la Mediterrània. El projecte Reaccess, per exemple, té precisament com a objectiu l'anàlisi del risc geopolític que per a la UE plantegen els diferents corredors energètics. Val més no pensar en quin podria ser l'impacte d'una escalada al Caucas sobre la nostra ja delicada situació econòmica actual. La tempesta perfecta...
Potser no és mal moment per recuperar les lectures de Corto Maltese, l'aventurer a qui un Hugo Pratt clarivident va fer voltar per aquelles contrades. Les seves aventures per les aigües d'un mar de la Xina Meridional i un Caucas que fa cent anys eren gairebé tan turbulents i inestables com ara ens expliquen potser millor que qualsevol manual de geopolítica que hi ha llocs marcats a foc de manera implacable per la geografia. Com diu sovint el periodista Enric Juliana: mapes, mapes, mapes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook